El romànic més ocult

 

Es troba a tan sols cinquanta metres de la N-260, a poc més de dos quilòmetres escassos de la Seu d’Urgell, però tal com va quedar palès divendres passat, en una visita programada dins de la Festa de la Gent Gran de la Seu de 2023, ben poca gent coneix l’existència de Sant Pere de Somont, oculta com està darrere del reng d’arbres que creixen a la vora del rec de Sant Pere. Es tracta d’una petita església romànica d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, tal com sol ser preceptiu en aquest estil, i situada, per pocs metres, al municipi de Valls de Valira. A tot això, cal afegir la peculiaritat de tractar-se d’un temple de titularitat privada, pròpia d’una família de la Seu.

Sant Pere de Somont —nom que prové del seu emplaçament al peu de la muntanya, subtus montis, com la comarca aragonesa del Somontano—, és un petit temple romànic construït al segle XI en relació amb l’antic castell de Somont, amb les seves ruïnes encara visibles per sobre de l’actual barri de Sant Pere, i amb un misteriós indret que els documents antics anomenen Illatica, que pogué tractar-se d’un antic enterrament monumentalitzat d’èpoques molt endarrerides. No coneixem gaires detalls de la història primerenca de Sant Pere. En algun moment posterior a la baixa edat mitjana fou adquirida pels frares del convent de Sant Domènec de la Seu junt amb les terres annexes, dedicades a la vinya fins ben entrat el segle XX. L’any 1837, arran de la desamortització dels béns de les comunitats monàstiques, decretada pel govern de Mendizábal amb l’objectiu de finançar la guerra contra els carlins, l’església de Sant Pere, aleshores ja en ruïnes, fou subhastada conjuntament amb el lot de terres que havia estat propietat dels frares dominics de la Seu, i adquirida per particulars. Terres i església van canviar diverses vegades de titularitat fins arribar a mans dels seus actuals propietaris. Així s’explica que una família de la Seu sigui propietària actualment d’una església romànica.

Però no acaba aquí la història, perquè si fos així, segurament les ruïnes de l’església ja haurien acabat de caure i se les hauria menjat el bosc per sempre més. Però cap als anys seixanta del segle XX van confluir una sèrie de circumstàncies que acabarien propiciant la seva restauració. En aquells temps, mossèn Fondevila, rector de la parròquia d’Anserall, a la qual pertanyien els veïns del barri de Sant Pere, feia missa cada diumenge al menjador de casa d’algun veí, on s’hi aplegaven els fidels. Un dels veïns, que no ho veia gaire clar, va dir-li un dia que, si volia fer misses al barri, ja hi havia una església, la de Sant Pere. L’església en qüestió estava mig en ruïnes i, segons sembla, hi dormien els gitanos quan anaven o venien del mercat de la Seu. El mateix veí va posar-se en contacte amb Josep Maria Llangort, alcalde de la Seu de 1957 a 1974 i membre de la família propietària de l’església de Somont, amb la idea d’impulsar la restauració del temple. Es va donar la feliç circumstància que, en aquells moments, s’estava finalitzant la darrera fase de la restauració de la catedral de la Seu. D’aquesta manera, es van poder desviar alguns recursos i mà d’obra especialitzada per restaurar Sant Pere a la “manera medieval”. Calia refer bona part de la volta de canó i el sector de ponent. El projecte arquitectònic anà a càrrec de Francisco Pons Sorolla, que havia estat destinat a la Seu pel Ministeri d’Habitatge del Règim per dirigir la restauració catedralícia. El projecte contemplà l’obertura d’una porta d’accés en arc de mig punt a la façana de ponent, complementària de la ja existent a la façana sud, i un campanar d’espadanya que havia de coronar la façana. La diferència entre el parament antic i el nou fou atenuada amb la crema de teia a l’interior del temple per ennegrir els murs i donar-los una pàtina de venerable antigor; les portes foren construïdes per un fuster veí del barri i els panys foren reaprofitats de les presons del partit judicial, aleshores desmantellades per construir-hi el nou Parador de Turisme. Els bancs es construïren amb la fusta de les tines de vi del celler de cal Llangort, segons un projecte del mateix Pons Sorolla, i encara foren composats uns gojos per part de mossèn Albert Vives, amb lletra de Lluís Espar i Tressens, aleshores secretari de l’ajuntament de la Seu d’Urgell. Una tasca col·lectiva en tots els sentits.

L’església, consagrada pel bisbe Joan Martí Alanis a principis dels anys setanta, s’integrà aleshores plenament en el calendari litúrgic i festiu dels veïns del barri de Sant Pere, que culminava per la festa del sant, cada 29 de juny, amb una celebració ben lluïda. Amb els anys i l’evolució dels costums, els serveis religiosos s’han anat espaiant fins arribar a l’actualitat, en què pràcticament no s'hi celebren, si no és per alguna circumstància molt específica. Amb tot, allà es manté l’església, en perfectes condicions, recordant-nos que, quan hi ha un veritable compromís per part de tothom, el patrimoni cultural en perill pot tenir una nova vida ben digna.