L'obra amagada de l'arquitecte Bergós

La setmana que acabem d’encetar està condicionada pels panellets, les castanyes i, sobretot, les disfresses d’un Halloween, terrorífic, importat del món anglosaxó i que ha arribat per quedar-se. No, no dedicaré aquest article a blasmar aquesta celebració importada ni la seva responsabilitat en la reculada de les tradicions pròpies, ja n’hi ha d’altres que ho faran per mi i molt millor. Vull aprofitar una altra tradició, la de visitar al cementiri els nostres fidels difunts, per parlar d’una plasmació poc coneguda de l’arquitectura funerària de la comarca de l’Alt Urgell, ubicada al cementiri d’Alàs. Es tracta d’un petit mausoleu familiar, construït l’any 1927 per l’arquitecte Joan Bergós, que era aleshores una estrella ascendent en l’àmbit de la construcció de la Seu d’Urgell. El mausoleu en qüestió havia d’acollir les restes d’Antoni Secases, veí d’Alàs i conegut seu.

El mausoleu d’Antoni Secases, perfectament conservat avui en dia, presenta una estructura de planta rectangular, amb parament de pedra de disposició irregular unit amb morter de calç, que incorpora dos nínxols i que es cobreix amb un llosat de doble vessant el qual acull, culminant la part frontal, un frontó triangular amb un motiu floral fet a base de petits còdols de colors. L’estructura s’adossa per la part del darrere a un mur de pedra recobert de ciment, que simula una rocalla culminada per una gran creu llatina, situada per sobre d’una cartel·la amb el nom i la data de traspàs d’Antoni Secases, i un àngel d’aquest mateix material assegut a un costat, capcot, i recolzat sobre una trompeta en actitud meditativa. Un breu espai enjardinat a banda i banda de l’estructura, delimitat per dos pilars, completen un conjunt que, a dia d’avui, és una de les obres menys conegudes de l’arquitecte Bergós.

Joan Bergós i Massó, nascut a Lleida l’any 1894 i format a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, fou un arquitecte molt vinculat amb la Seu d’Urgell durant els anys vint i trenta del segle XX. Va evolucionar d’un modernisme inicial, influït, entre altres, per la seva coneixença i amistat amb Antoni Gaudí, cap a un noucentisme més auster i allunyat dels artificis de l’estil modernista. Havent començat la carrera professional a la seva Lleida natal, ben aviat començà a treballar en terres urgellenques, amb un primer encàrrec per dissenyar l’escorxador municipal de la Seu d’Urgell, actual Centre Cívic l’Escorxador, projectat l’any 1924 per encàrrec de l’Ajuntament. I el mateix 1927, any en què traspassà Antoni Secases, elaborava, també per encàrrec municipal, el Pla d’Eixample de la Seu d’Urgell, el segon de la província de Lleida, després del de la capital provincial. Igualment, Bergós seria l’artífex de cal Moncasi i de la pèrgola de l’hotel Andria, entre moltes altres obres de la capital comarcal i de la seva rodalia.

Quant al petit mausoleu d’Alàs, fou projectat per acollir les despulles d’una persona amb una història particular. Antoni Secases i Pagès, originari de cal Rajoler d’Alàs, era un emigrant que havia fet fortuna a Amèrica. En el viatge de tornada a la Península, el seu vaixell va ser sorprès per una forta tempesta al mig de l’Atlàntic. Tement per la seva vida, Antoni Secases va fer vot solemne d’erigir una ermita dedicada a sant Antoni de Pàdua, el propi de la seva onomàstica, si arribava sa i estalvi a Alàs.

Antoni Secases i Pagès va sobreviure a la tempesta i va arribar finalment a Alàs, però va morir de forma prematura l’11 de juny de 1927, abans de poder complir el seu vot. Amb tot, va destinar al seu testament una quantitat per construir una ermita dedicada a sant Antoni, tal com havia promès. Una ermita que fou projectada també per Joan Bergós, el mateix que havia dissenyat anys abans el mausoleu de l’indià. L’ermita fou construïda al capdamunt d’un tossal pròxim a Alàs, on confluïa aquest terme amb els de Cerc i la Seu. Un indret que fins aleshores s’havia conegut com a tossal de Miralles i, més antigament, com a Porredon. L’ermita de Sant Antoni del Tossal fou solemnement consagrada pel bisbe Justí Guitart el 13 de juny de 1931, el dia que feia 700 anys justos de la mort de sant Antoni de Pàdua, i esdevindria a partir d’aleshores un veritable referent paisatgístic de la plana de l’Urgellet.