Truites romàniques

    Detall de les pintures murals de Sant Vicenç d'Estamariu. Anna Mayoral Mir.

Pel que fa a l’art occidental, poques expressions plàstiques trobem, prèvies a les avantguardes, tan allunyades de la representació del món físic com en un pantocràtor romànic. La figura humana, sempre present però profundament estilitzada, d’una immobilitat inquietant i amb els ulls esbatanats, no busca representar cap persona concreta sinó que ens remet a un món transcendent, sobrenatural, aliè al nostre. I aquest món és representat sense cap atribut físic reconeixible: no hi ha arbres, ni rius ni muntanyes, sinó conceptes tan abstractes com el mar de vidre o la màndorla mística, nascuts de la pertorbadora imaginació apocalíptica de Joan de Patmos. Tot al servei d’una idea molt potent, la de Déu totpoderós (això últim és el que vol dir pantocràtor en grec), que governa sobre un regne que no és d’eixe món, i que ens observa i ens vigila des de les altures. Tot molt inquietant, com deia. Per això, trobo que és entranyable que en un dels pantocràtors romànics de la comarca de l’Alt Urgell, l’únic que s’hi conserva in situ, que sapiguem, hi aparegui una petita llicència, un detall amb què el mestre anònim reprodueix un conegut representant de la fauna pirinenca: la truita de riu. Si més no així ho sembla.

Ho trobem al conjunt mural de l’església romànica de Sant Vicenç d’Estamariu, del segle XII, emmarcant la part inferior d’un fris que separa el cilindre de l’absis de la volta de quart d’esfera. Les suposades truites configuren una sanefa amb parelles de peixos enfrontats. Són peixos que presenten el llom marronós i puntejat, i que ens fan pensar en una espècie prou coneguda a l’Estamariu de l’època, la truita de riu, passada, això sí, pel filtre estilitzador del romànic.

                            Detall de fris amb les truites de les pintures murals de Sant Vicenç d'Estamariu. 
                                              Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat.

Des del punt de vista de les comunitats de muntanya, la truita de riu era una espècie molt apreciada entre unes societats aclaparades per uns preceptes religiosos sovint feixucs que, entre molts altres aspectes de la vida quotidiana, establien una sèrie de dates en les quals calia fer abstinència de productes carnis. No era tan simple com la quaresma actual, que reserva els divendres com a dia preceptiu de consum de peix —per aquell que encara ho faci—, sinó que eren molts més dies i en un calendari que es distribuïa en diversos períodes de l’any, com ara l’advent, a banda de la quaresma. Sí que es veritat que fins i tot en aquest racó del Pirineu arribava peix de la costa, i no tan sols salat, sinó també fresc. Costa d’imaginar com s’ho devien de fer: suposem que des de la costa més propera, que és la del Rosselló, viatjant de nit i mantenint el producte amb gel, i amb tot i amb això, segur que a més d’un no li devia acabar de fer profit l’àpat. Però el peix fresc de la costa era inassequible per a la major part de les economies del territori, i la major part de les famílies s’havien de conformar amb la modesta truita.

Modesta, sí, però no ignorada pels poderosos. L’any 1151, per exemple, a Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i també de la Cerdanya, li devien els seus vassalls cerdans un cens anual de 1.100 truites salades, 60 de les quals pertocaven al batlle de Llívia, que devia fer-se preparar amb elles uns tiberis d’allò més suculents. Per la seva banda, el rei Alfons el Cast, fill de Ramon Berenguer, atorgava l’any 1180 al llunyà monestir de Santes Creus tots els drets d’explotació de la pesca del comtat de Cerdanya, tant de truites fresques com de salades, sempre que el monestir facilités totes les truites que necessitessin el rei, la reina i tot el seu seguici quan estiguessin a la Cerdanya.

Podem considerar, per tant, que la truita de riu era un plat relativament apreciat en la cuina de muntanya ja des de l’edat mitjana. Tant era així que, segons van demostrar en el seu moment l’amic Marc Ventura i el seu company de recerques, Alexandre Miró, les comunitats antigues del Pirineu van ser les responsables de la presència de truites als estanys d’alta muntanya. Perquè, com mantenen els autors de l’estudi, hi ha una característica relativament desconeguda dels estanys d’alta muntanya, que és la seva manca de peixos en els seus estadis més antics. És lògic si tenim present que el rigorós clima de la glaciació Würm va cobrir bona part dels Pirineus per una espessíssima capa de gel que no es va començar a fondre fins fa uns 15.000 anys. A mesura que anava reculant el gel, la truita comuna anava poblant el curs baix i mitjà de les conques hidrogràfiques, avançant riu amunt a mesura que es fonien les glaceres. La dispersió de la truita, però, no va arribar fins a uns estanys d’alta muntanya desconnectats en bona part de la xarxa fluvial o, en el millor dels casos, amb trams de riu soterrats per les tarteres o grans salts d’aigua que eren insalvables per aquesta espècie. Com és que es documenta la truita, ni que sigui esporàdicament, en estanys d’alta muntanya des d’almenys la fi de l’edat mitjana? Doncs perquè eren els membres d’aquestes comunitats, sempre vivint al límit de les seves possibilitats, els que hi llençaven les truites capturades i transportades en recipients amb aigua per tal de poblar aquests estanys i tenir al seu abast un recurs alimentari suplementari.

Avui en dia, la truita comuna, molt sensible a les condicions ambientals dels nostres rius, ha reculat notablement al Pirineu. Bona part de les truites que consumim provenen de piscifactories, que es troben amb la dificultat de criar una truita autòctona no gaire procliu a la cria en captivitat. Per aquest motiu, aquestes piscifactories crien de manera preferent espècies foranes, com la truita irisada, amb una carn de color taronjós, semblant a la del salmó, que ha substituït pràcticament la truita del país a les peixateries.