Dues vaques bearneses

    Detall de Guillem de Montcada a la batalla de Porto Pi. Museu Nacional d'Art de Catalunya.

El carrer Montcada número 15 de Barcelona està ocupat per un edifici molt singular. Es tracta d’un notable palauet gòtic, construït cap a finals del segle XIII, que rep el nom de Palau d’Aguilar, nom que correspon a la família propietària a partir de mitjan segle XV, no pas als propietaris originals. Més enllà dels trets de l’elegant gòtic civil que caracteritza el conjunt, el Palau d’Aguilar té una rellevància notable en el món de les arts plàstiques per dos motius: en primer lloc perquè des de 1963 acull les dependències del Museu Picasso de Barcelona, i en segon lloc pel popularíssim cicle mural de finals del segle XIII, que decorà la seva sala noble i que actualment dona la benvinguda als visitants de la col·lecció de pintura gòtica del Museu Nacional d’Art de Catalunya, MNAC per als amics. Centrem-nos en aquesta darrera qüestió.

El cicle mural del Palau d’Aguilar narra diversos episodis de la conquesta de Mallorca de Jaume I l’any 1229, en el llenguatge ben acolorit i una mica encarcarat del gòtic lineal. El campament reial i la pròpia figura del monarca assegut centren el conjunt en una imatge molt coneguda, que és flanquejada per l’assalt a la Ciutat de Mallorca, a la dreta del rei, i la batalla de Porto Pi a la seva esquerra. Fou aquesta darrera una batalla molt confusa, segons queda ben reflectit en la melé de cavallers en lluita ferotge contra les forces sarraïnes, que fou decisiva per la conquesta de la capital. En l’angle inferior d’aquesta escena hi figura, en primer terme, un cavaller muntat, espasa en mà i protegit amb un escut que li va resultar insuficient, perquè va morir en l’intent de capturar el campament sarraí al capdavant dels seus homes. Aquest cavaller és Guillem de Montcada, segons podem deduir dels blasons representats a l’escut, al casc i a la gualdrapa del seu cavall, que destaquen per la presència dels besants o rodelles blanques, pròpies de la família dels Montcada, i per les dues vaques vermelles que responen a la seva condició de vescomte de Bearn.

Quan el llinatge català dels Montcada va accedir per matrimoni al capdavant del vescomtat de Bearn, al vessant atlàntic del nord dels Pirineus, van incorporar al seu escut les dues vaques del blasó dels seus predecessors. Tradicionalment se les ha identificat amb dues vaques de raça bearnesa, robustes, vermelloses i amb unes grans banyes, simètriques i amb el seu característic perfil de lira. Gastó VII, el darrer vescomte de Bearn de la casa de Montcada, va morir l’any 1290 sense descendència masculina. La seva filla, Margarida de Bearn, va casar-se amb el comte Roger Bernat III de Foix —el dels Pariatges d’Andorra—, que incorporà les vaques bearneses al seu escut foixenc de les tres barres vermelles sobre camp d’or. La combinació de vaques bearneses i barres foixenques donà lloc al nou escut dels comtes de Foix, emprat amb profusió en totes les seves representacions heràldiques. Fins a 1660 aquest escut tallat en pedra marcà el límit meridional de l’antic vescomtat de Castellbò a l’estret de la Garanta, entre Coll de Nargó i Oliana, en un indret actualment negat per les aigües del pantà. Fou finalment destruït per evitar que el rei francès pogués reclamar aquelles terres en el context de les negociacions del Tractat dels Pirineus, com a descendent que era dels comtes de Foix.

No cal dir que les barres foixenques i les vaques bearneses també foren integrades a l’escut d’Andorra: les primeres al quart superior dret i les segones al quart inferior dret. En l’escut de la façana de la Casa de la Vall, esculpit l’any 1702, les vaques miren cap a la dreta. Més endavant, es modificaria la seva orientació, i tendirien sempre a ser representades mirant a l’esquerra, que és l’orientació fixada en l’escut actual. Diuen les males llengües que aquests canvis d’orientació de les vaques de Bearn a l’escut andorrà haurien estat motivats pel malestar dels bisbes davant del fet que, en les seves plasmacions inicials, les vaques de l’escut andorrà mostraven el cul a la mitra episcopal, i que hauria estat algun dels coprínceps episcopals qui hauria fet canviar l’orientació. Sembla més possible, però, que es normalitzés l’orientació pròpia de l’heràldica bearnesa, que sempre representa les vaques mirant a l’esquerra, tal com les llueix Guillem de Montcada als murals del Palau d’Aguilar. Perquè no crec que cap bisbe d’Urgell es pogués arribar a molestar per una trivialitat com aquesta. O potser sí?