Un Pla de nom, però no de fets

Segurament tots els veïns de l’Alt Urgell ja ho tenim assumit com a cosa normal i no en parem gaire esment, però us heu fixat bé amb el perfil i la topografia del nucli del Pla de Sant Tirs? Baixant de la Seu potser no es fa tan evident perquè apareix d’una forma sobtada després de la corba de la Perdiu d’Argent, però pujant d’Organyà, amb la bona perspectiva que ens permet el quilòmetre de recta llarg, previ al semàfor que ens saluda a l’entrada del nucli, la realitat es manifesta d’una manera flagrant: com un poble tan costerut com aquell pot anomenar-se el Pla de Sant Tirs?

Hem d’acceptar que el primer esment documental al nucli referenciat data de l’any 971 quan, arran de l’execució testamentària d’un prevere anomenat Mancó, els seus marmessors donaren a la catedral de la Seu d’Urgell un camp situat en un indret anomenat Sant Tirs, que identifiquem amb el Pla i que apareixerà escrit d’aquesta manera, «ipso Plano», a la falsa acta de consagració de l’esmentada catedral d’Urgell, redactada entre 1016 i 1024. Caldrà esperar, però, a 1046 per trobar la forma íntegra el nom d’«ipso Plano Sancti Tirsi» que ens fa veure que, o molt han canviat les coses des de l’edat mitjana, o els medievals tenien una visió del nucli tan esbiaixada com nosaltres.

Hi hauria, però, una tercera opció, i és que el nucli que actualment anomenem el Pla de Sant Tirs no es correspongués exactament amb l’indret que era designat amb aquest mateix nom a l’alta edat mitjana. I semblaria que és la hipòtesi més plausible perquè, ja en el primer dels documents citats, el camp cedit a la catedral en qüestió estava ubicat a sota d’un indret anomenat Vilanova i a tocar d’una via principal, referida en el document com a estrada. Quin indret era aquest lloc de Vilanova? Per ubicació hem de descartar qualsevol Vilanova coneguda: ni Vilanova de Banat, ni la vila nova de la Seu, ni la d’Organyà. És més, en un altre document de 1058 apareix clarament vinculada a l’indret que avui ens interessa en referir-s’hi com el Pla de Vilanova, i encara més endavant torna a figurar en una altra donació, en aquest cas d’una feixa, situada al peu de Vilanova.

Podem deduir, per tant, que aquest indret de Vilanova, al peu del qual se situaven diferents tipus de conreus ubicats al Pla de Sant Tirs, coincidia amb l’emplaçament de l’actual nucli de població al turó. A partir d’aquí, podríem plantejar tot un ventall de teories per explicar a què correspondria el Pla pròpiament dit. La que més m’agrada a mi em fa pensar que el Pla podria fer referència a l’entorn de l’actual nucli de població d’aquest nom, que des d’alguna època molt reculada estaria travessat per un camí principal (per anar on, si teòricament el bisbe Ermengol no havia construït els ponts de Tresponts...?) al costat del qual, com en els casos d’Organyà, la Mare de Déu de la Trobada o la Seu sense anar més lluny, s’hi hauria erigit una església, dedicada en aquest cas a sant Tirs. En aquest moment tan reculat, una part del nucli al peu del turó —que potser no era ni tan sols un nucli compacte, sinó un seguit de veïnats dispersos per la rodalia— es traslladaria al capdamunt, qui sap si per motius de seguretat, i rebria el nou nucli encimbellat el nom de Vilanova que, com el seu nom indica, seria la part nova de la població primitiva. Aquest indret arrelaria amb força pels seus avantatges defensius a mesura que avançava l’edat mitjana i aniria absorbint els veïnats situats als seus peus, fins acabar fent-se el nom del nucli inicial, el Pla de Sant Tirs, malgrat la manca de coherència del topònim amb les característiques físiques del nou emplaçament.

Pels volts de l’any mil, el Pla de Sant Tirs fou incorporat als dominis dels senyors de la vall de Tost, el més famós dels quals fou el cèlebre Arnau Mir, conqueridor de la vall d’Àger als sarraïns. Com bé sabem, el cabdill cristià morí l’any 1072 i tot el seu patrimoni acumulat al llarg dels anys fou repartit entre les seves dues filles supervivents, Letgarda i Valença. La primera, casada amb Ponç Guerau de Cabrera, vescomte de Girona, va rebre, entre altres, els castells i els dominis de la vall d’Àger i va transmetre el títol vescomtal del baix comtat d’Urgell als seus descendents. Valença, casada amb el comte Ramon V de Pallars Jussà, va rebre els castells de la Conca Dellà i els dominis patrimonials del pare, és a dir, la vall de Tost i el Pla de Sant Tirs, que van passar a dependre dels comtes pallaresos. Finalment, l’any 1150, el besnet de Valença i del comte Ramon, també anomenat Ramon i també comte de Pallars Jussà, va empenyorar al bisbe i als canonges d’Urgell els seus dominis de la vall de Tost i del Pla de Sant Tirs, com a garantia d’un préstec de quatre-centes monedes d’or. Sembla que el comte Ramon no pogué retornar els diners, perquè a partir d’aquell moment, el Pla de Sant Tirs i el seu terme quedarien a mans del bisbe d’Urgell i la vall de Tost a mans dels canonges de la catedral. Més endavant, els bisbes edificarien un castell en aquest indret estratègic a l’entrada de la plana de l’Urgellet venint d’Organyà, i el mantindrien sota el seu domini fins al final de l’Antic Règim, ja entrat el segle XIX.

Una darrera dada curiosa al respecte és que tradicionalment, el bisbe d’Urgell, abans de prendre possessió del bisbat, parava al Pla de Sant Tirs i hi feia nit. Aquí s’hi devien sumar la situació del nucli a l’entrada de la plana de l’Urgellet i la pròpia jurisdicció episcopal de l’indret. Ara fa uns anys, però, un bisbe que pujava a prendre possessió, es va saltar aquest tràmit i l’escàndol al Pla va ser tan majúscul, que va haver de baixar a fer-hi una visita l’endemà mateix perquè no fos dit.