El mar comença a la Vansa

                             Aspecte del Rètol repassat amb guix (any 1967). Família Solà de Coll de Nargó.

De totes les contalles que s’explicaven a la vora del foc durant les nits d’hivern a les cases d’Alinyà, n’hi havia una que devia destacar per curiosa. Deia que dos picadors llegendaris, el Cabal Nou i el Segal Coix, van tallar amb les seves destrals boscos sencers del terme d’Alinyà, en set anys i amb set matxos, i enviaren tota la fusta a la costa per construir els vaixells de l’armada del rei. Un misteriós rètol, repicat sobre un roc situat a una bona alçada sobre el riu de la Vansa, recollia en una inscripció gravada alguna notícia relacionada amb aquesta llegenda. Durant molts anys la inscripció va romandre indesxifrable i embolcallada pel misteri.

Perquè deixant de banda els esforços dels mítics llenyataires, el rètol sí que existia i existeix, en un costat de la pista que va de Voloriu a Aïnat, Cortassa i cal Joanruc, i a Forn i Caferna, noms d’una sonoritat ruda, arcaica, que ens remeten a la duresa de l’indret i de la vida dels seus antics pobladors. L’indret, abocat a les pregoneses del congost que forma el riu de la Vansa en el seu darrer tram abans de buidar al Segre, mostra aquest misteriós rètol de format rectangular, amb un cèrcol a la part alta que li dona un aspecte antropomorf per fer-lo encara més misteriós. Al cèrcol hi ha gravada la data de 1768, que és l’única part del text desxifrable, perquè de la resta res de res. Des de feia molt temps, la inscripció havia despertat l’interès d’excursionistes, estudiosos i curiosos varis. L’any 1967, una expedició local va arribar-hi amb la intenció de desxifrar el seu contingut repassant amb un guix el cos de les lletres. Però no hi havia res a fer, el guix no distingia entre allò que era lletra i allò que era una esquerda de la roca, i el resultat no va ser gens satisfactori. El rètol va guardar els seus secrets durant prop de quaranta anys més.

L’any 2004 un equip d’arqueòlegs enviat pel Departament de Cultura va engegar novament les tasques per desxifrar el misteri, i malgrat les dificultats amb què es van trobar, van aconseguir-ho en prop d’un 70%. En unes quinze línies, repicades per un tallista poc expert, potser fins i tot analfabet, el text recollia dos topònims coneguts: la Vansa i Cartagena, i el nom de tres personatges històrics: el rei Carles III de Borbó, ben conegut, i els menys coneguts de Juan Domingo de Medina, intendent general de la marina reial a Cartagena, i Pablo Villar, contramestre de l’armada. La corresponent recerca en els arxius va acabar per aclarir la cosa i, de fet, donava la raó en part als narradors de les fantàstiques aventures del Cabal Nou i el Segal Coix. Durant el segle XVIII, en un context de modernització de l’armada espanyola per part dels monarques Borbons, es va centralitzar la construcció de vaixells de guerra a les drassanes del Ferrol, Cadis i Cartagena. Cadascuna tenia un districte naval associat, que s’allargava per tota la costa espanyola i cap a l’interior del país, reservant-se la fusta dels boscos per a la construcció de la flota. Per aquest motiu les demarcacions eren tan àmplies i arribaven fins al Pirineu en el cas de Cartagena. En aquest sentit, el rètol reproduïa una ordenança oficial de l’any 1768, que autoritzava determinats oficials de l’armada, vinculats amb les drassanes reials de Cartagena, a explotar els boscos de la muntanya d’Alinyà i de la Vansa per construir els vaixells que necessitava el rei Carles III. Els troncs dels arbres tallats s’arrullaven costes avall, fins al riu de la Vansa, i eren dirigits aigües avall fins al Segre. Allà s’unien per formar rais que eren baixats pel riu Segre pels famosos raiers de Nargó, entre altres, fins arribar a l’Ebre i a Tortosa. Un cop arribats a la costa eren remolcats fins a Cartagena amb embarcacions de cabotatge i allà es convertien en taulons i altres peces per construir uns vaixells de guerra que, en part, acabarien jaient al fons del mar, davant del cap de Trafalgar, on l’any 1805 la flota conjunta hispanofrancesa va ser escombrada de la superfície del mar pels vaixells britànics de l’almirall Nelson: ni el Cabal Nou ni el Segal Coix mai no s’haurien pensat que aquells troncs que van tallar amb tanta destresa acabarien reposant al fons de la badia de Cadis. Totes aquestes dades es van poder extreure de la recerca documental que va acompanyar el desxifrat del rètol, el qual va resultar ser una peça única a tot l’estat, esculpida en previsió dels conflictes que podia generar una explotació sistemàtica de fusta en un país on els veïns tenien prohibit fer-ho, vistes les necessitats d’unes drassanes remotes situades a la vora d’un mar desconegut per a la majoria d’ells.

Queda per explicar com s’ho van fer els arqueòlegs per desxifrar el text del rètol. Els terminis i altres consideracions van obligar a fer-ho durant un mes de desembre, en plena onada de fred siberià, amb un primer intent que consistia en fregar un grafit sobre un paper de calc especial i que no funcionà perquè el grafit calcava lletres, esquerdes i protuberàncies de la roca. Cap al final de la jornada, desanimats i a l’hora del primer foscant, van encendre una llanterna per acabar de plegar trastes i, en enfocar el rètol amb llum rasant, van comprovar que les lletres esculpides feien ombra sobre elles mateixes i això permetia llegir fragments amplis de text. Animats per aquesta constatació, el següent dia que hi van tornar van portar un grup electrogen i un focus molt potent de manera que, després d’una petita nevada i ja sent negra nit, van poder desxifrar amb l’ajuda de la llum rasant més de la meitat del text. En aquest cas sí, van poder posar llum a la foscor.