La cripta de Sant Pere

Decididament, les pel·lícules de por no són el meu fort. No hi ha res a fer, em fan por. Fins aquí la lògica és impecable, ja que d’això tracta aquest gènere cinematogràfic, però és que el meu llindar de tolerància és extremadament baix. Ho és fins al punt que, quan era petit, un episodi de La casa de la pradera —sèrie familiar de la sobretaula dels diumenges als anys setanta— dedicat a Haloween, en el qual en Nels, el propietari de la botiga del poble i marit de la insofrible Harriet era caracteritzat de vampir, em va tenir una setmana amb la llum de la tauleta de nit encesa per poder adormir-me. Una cosa semblant em passava en sentir a parlar de criptes: imaginar-me en un espai tancat, fosc i amb un munt de calaveres disposades en poselles que miraven amb els seus ulls esbatanats i amb uns somriures grotescos em posava els pèls de punta.

Tot això ve a tomb per la declaració de les restes de l’església de a Sant Pere de la Parròquia d’Hortó com a bé cultural d’interès local pel Ple del Consell Comarcal de l’Alt Urgell del passat 9 de febrer. I no perquè els plens hagin de fer por necessàriament, sinó perquè l’element més representatiu d’aquesta església és precisament la seva cripta, a la qual hi vaig accedir com un valent a l’hora de preparar l’informe corresponent. L’església de Sant Pere de la Parròquia és molt poc coneguda. Està amagada entre alzines a mig quilòmetre al nord de la Parròquia d’Hortó, costes amunt. Es tracta d’un temple romànic construït al segle XI, parcialment enrunat i construït a dos nivells. El nivell superior corresponia a l’església pròpiament dita i l’inferior a la cripta, un espai tancat, cobert amb volta de canó, al qual s’hi accedia des de la nau de l’església superior baixant unes escales i ara també per l’esvoranc que hi ha a l’absis. Segons algunes hipòtesis, més que un lloc d’enterrament era, en aquest cas, un espai de celebracions litúrgiques, potser restringides als clergues, o de celebracions de caràcter extraordinari associades al culte als sants, o fins i tot un espai on s’hi representaven drames litúrgics.

Les criptes no són un element estrany a les nostres terres. Cal destacar, per exemple, la magnífica cripta de Sant Esteve d’Olius, a la comarca del Solsonès. D’aquestes característiques només coneixem a l’Alt Urgell la cripta de la Mare de Déu de la Trobada, romànica i ubicada sota l’actual església barroca, tot i que les darreres prospeccions amb georadar no descarten l’existència d’un espai de característiques similars per sota de l’absis de la catedral de la Seu d’Urgell, mai investigat. Precisament, a la Seu, va existir una cripta d’aquelles que em feien tanta por de petit, plenes d’ossos i de calaveres. Això era a sota de l’altar major de Sant Domènec. Va ser desmantellada a finals dels anys vuitanta, en ple procés de restauració per convertir-la en l’actual sala d’actes. Sospito que el desmantellament no es va fer amb tots els miraments que haurien merescut els difunts, i no vull imaginar-me el destí de les seves restes. I és que potser, en alguns casos, són els morts els que haurien de tenir por dels vius més que no pas a la inversa.