Tempus fugit

 

Aquí comença aquest blog. Es tracta d’un experiment suggerit per algú que creu que tinc coses a explicar sobre la història i del patrimoni de les nostres comarques i que m’ha animat a provar-ho. Suposo que tothom que es posa en un projecte d’aquestes característiques ho fa amb certes perspectives d’aportar coses interessants i d’assolir una certa continuïtat. Jo no seré menys quant a les expectatives, però ja veurem com funciona la cosa. Un dels aspectes que més m’ha costat a l’hora d’engegar —més enllà del fet de veure-me-les amb les eines informàtiques de disseny i publicació de blogs, que Déu n’hi do—, ha estat triar un encapçalament. Em venien al cap títols ben estrambòtics que no acabaven de treure cap a res, fins que finalment vaig recordar Comarques oblidades. Val a dir que si es tracta de parlar de les nostres comarques, el títol no mereixeria un premi a l’originalitat, però la rellevància del personatge que va etiquetar per primera vegada les comarques d’aquí del Pirineu amb aquest concepte —perquè, ja posats a dir, a sobre el títol no és meu— compensa aquesta manca d’originalitat.

Comarques oblidades encapçala una sèrie de nou articles publicats a La Vanguàrdia entre el mes de febrer de 1890 i el gener de l’any següent, escrits de la mà de Josep Zulueta i Gomis, un dels personatges més decisius en la història pirinenca del segle XX, fundador de la Cooperativa Cadí. En aquells moments, Zulueta era un jove advocat barceloní, bon coneixedor de la Cerdanya, on hi passava els estius des que era nen, i amb l’ambició de començar una nova carrera política com a aspirant a diputat per l’escó a les Corts del partit judicial de la Seu d’Urgell. La cosa no va anar com s’esperava, però aquesta és una altra història. En coherència amb el seu projecte, Zulueta es va dedicar a descriure en els seus articles aquell territori que volia representar a Madrid, i va veure que era un territori pobre, endarrerit, molt mal comunicat i pràcticament desconegut des del cap i casal barceloní.

Tot i que avui en dia les coses han evolucionat, encara en massa aspectes es pot utilitzar el qualificatiu d’oblidades per descriure unes comarques que encara no apleguen l’1% de la població catalana, d’aquí el títol manllevat a en Zulueta. Un títol que va encapçalar també el llibre en què vaig recollir els nou articles esmentats, publicat l’any 2010, ara fa tretze anys. D’aleshores ençà he viscut una tesi doctoral, un procés nacional frustrat i una pandèmia mundial. Sembla mentida com ha passat el temps: «tempus fugit», que deien alguns farà uns dos mil anys en el dialecte de l’època. I és precisament aquest el tema d’aquest blog, que girarà al voltant d’això, del temps que passa i d’aquells vestigis que deixa tot fent camí sota la forma de textos antics, fragments materials, records, monuments, tradicions o altres. També al voltant de la gent que estudia aquestes evidències i dels llibres que ho recullen, i ho centraré en aquestes comarques oblidades sense descartar, de tant en tant, altres temes que em puguin venir de gust. Aviam què passa.