Climent Miró i Tuset: "un mapa ens diu moltes coses"

El passat dia 31 de gener, Climent Miró i Tuset (la Seu d’Urgell, 1970) va defensar amb un èxit ben merescut, plasmat amb l'excel·lent cum laude amb què va ser avaluat, la seva tesi doctoral, titulada Territori i economia als monestirs del comtat d’Urgell (800-1100), dirigida per la doctora Marta Sancho Planas. Establert amb la seva família a Andorra des de ben petit, sempre ha tingut un ull amatent als seus orígens urgellencs. Amb una amistat de prop de quatre dècades, per mi és un goig encetar amb ell un espai que dedicarem, de tant en tant, a entrevistar als amics i amigues del ram de la història, del patrimoni o d’altres camps.

Per què història?

Ja des de petit m’interessava molt quan a estudi em parlaven del passat. Imagina’t que fins i tot em cridaven l'atenció els visigots!!! A casa demanava informació i amb el pare, quan sortíem a passejar, m’explicava coses velles de la Seu, entre altres els famosos i mítics túnels que creuaven, pretesament, el subsol de la ciutat. Recorda que amb tu [referint-se a l'entrevistador] ens vam conèixer l’any 1985 parlant de les antigues muralles de la Seu. Quan m’hauria tocat anar a estudiar fora, com van fer altres amics de la colla, no va ser possible, i ho vaig fer de gran per la UOC.

Com és estudiar a distància?

Molt solitari. No hi ha companys, només llibres i pantalles. Vaig fer el grau d’Humanitats, i vaig superar-lo amb bona nota. Havent acabat, i trobant a faltar l'estudi en una universitat presencial, vaig agafar una excedència de la feina i em vaig matricular al màster d'Estudis Històrics de la Universitat de Barcelona. Vaig conèixer professors de la talla de Prim Bertran, al cel sigui, que em van transmetre un interès renovat per l’edat mitjana. No tenia pensat posar-me amb una tesi, però el treball de fi de màster va agradar molt i em van recomanar que continués. Així va ser com m’hi vaig llençar.

Per què et vas decantar pels monestirs?

Des dels visigots que m’explicaven quan anava a estudi a la Seu, sempre m’han interessat molt els segles inicials de l’edat mitjana. Representen un moment de transició en què hi ha molt poca documentació i, a casa nostra, al Pirineu, poca recerca arqueològica. Sembla que no hi passés res però hi passaven coses, moltes. M’interessava molt saber com era el paisatge i com s’organitzaven els àmbits rurals al Pirineu en èpoques anteriors a l’any mil, i l’estudi dels monestirs obria la possibilitat de fer-ho a través d’unes fundacions implantades en uns espais absolutament rurals, molt poc afectats o gens pel fet urbà encara avui, i amb uns fons documentals suficients per fer viable la recerca. Les poques alteracions experimentades per aquests espais on es van implantar els monestirs, en ubicacions molt sovint marginals, permeten comparar les dades extretes de la documentació amb la realitat del territori.

Climent Miró davant de Sant Serni de Tavèrnoles.

Vas començar amb Santa Cecília d’Elins...

Sí. Va ser el tema del meu treball de fi de màster. Mossèn Benigne Marquès acabava de publicar a l’Urgellia número 15 la documentació d’aquest monestir anterior al segle XII. Un monestir, per cert, que encara presenta indicis molt notables entre els murs del mas anomenat cal Monestir, prop de Cassovall, a la vall de Pallerols.

... i vas haver d’aprendre a treballar amb els mapes.

La meva tesi doctoral incorpora més de 70 mapes. És una eina bàsica per entendre el territori i el paisatge i projectar-hi tota la informació extreta de la documentació. Un mapa ens diu moltes coses. Vaig haver d’aprendre a treballar-los pel meu compte, perquè fent-ho des d’Andorra no tenia ningú que me n’ensenyés. Primer vaig treballar amb Instamaps, i després amb QGIS. Hi havia dificultats afegides. Pensa que havia de combinar bases cartogràfiques catalanes, aragoneses i andorranes per poder abastar tot l’àmbit geogràfic de l’antic comtat d’Urgell. Amb tot, ser del Pirineu m’ha ajudat. Viure entre la Seu i Andorra t’ajuda a entendre el paisatge. El pare ens portava a la muntanya i ens ensenyava a entendre el país, i amb els amics, com bé saps, sortíem cada cap de setmana a rodar i a conèixer aquestes valls...

I els mapes ens mostren els camins de la transhumància.

És un aspecte molt interessant dels monestirs medievals. Els monestirs, i Sant Serni de Tavèrnoles molt especialment, tenien grans cabanes de bestiar, ovelles, vacades i eugues, que calia traslladar cada any de les pastures d’estiu, al Pirineu, a les pastures d’hivern, a la plana. Aquesta activitat, la transhumància, requeria l’existència d’uns camins per unir la muntanya i la plana. Per aquests camins hi circulaven ramats, però també persones i mercaderies, i van establir les línies mestres de l’expansió feudal cap al sud. En certa mesura, la configuració física del comtat d’Urgell és filla dels camins de la transhumància.

Com veus l’estat de la recerca històrica al Pirineu més proper?

En termes generals, la universitat no s’hi ha implicat tant com hauria estat desitjable, tot i que des de fa uns anys el panorama ha canviat cap a bé. A nivell de Pirineu, cal tenir en compte els diferents projectes de recerca d’època medieval i antiga que lideren la Universitat de Barcelona al Pallars i la Ribagorça, i la Universitat Autònoma a la Cerdanya. Quant a la temàtica urgellenca, la Universitat de Lleida estudia poc o gens la meitat nord de l’antic comtat. S’ha fet una tasca molt important de publicació de fonts des d’algunes institucions eclesiàstiques, com ara el Bisbat d’Urgell a través d’Urgellia. La resta de la feina s’ha fet en enorme mesura des del món associatiu i el voluntarisme. D’això encara anem ben servits: la Societat Andorrana de Ciències, que malauradament no se l’ha tingut prou en compte tot i estar molt ben relacionada amb el món acadèmic de fora del Principat, l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i el Grup de Recerca de Cerdanya. A Andorra s’hauria d’haver aprofitat millor l’existència de la Universitat d’Andorra, però en general, i pel que fa a la recerca històrica, no se l’ha tingut prou en consideració.