La bruixa Arcavella de la Seu

Aquesta setmana, en el context dels actes del Dia Internacional de les Dones a la Seu d’Urgell, m’han convidat a participar a un cinefòrum als Cinemes Guiu, al voltant de la pel·lícula Akelarre, de Pablo Agüero, inspirat en la detenció d’una sèrie de dones acusades de bruixeria al bosc de Zugarramurdi, l'any 1609 al Pirineu navarrès, i del procés per part del Tribunal de la Santa Inquisició, en un dels episodis més cèlebres, si no el que més, de cacera de bruixes a tota la Península. No és un tema que jo hagi estudiat molt. En aquest sentit, a la Seu d’Urgell hi tenim una de les millors especialistes de Catalunya, que és la Carmen Xam-mar, la mateixa que ha donat conèixer la figura de Jerònima Ribota, la Carbassera, jutjada a la ciutat episcopal tot just set anys després del procés de Zugarramurdi. Aquesta vegada, per circumstàncies que no venen al cas, ella no hi podrà ser i haurem de mirar de fer allò que podrem, conscients que ens han posat el llistó molt alt.

Aprofitant aquesta avinentesa, avui parlaré d'una bruixa primerenca de la Seu d’Urgell, d’època medieval —l’amic Pau Castell, també gran especialista en la matèria, em renyaria pel fet de dir-ne bruixes, paraula que no es faria servir fins molt més endavant—. La protagonista d'aquest episodi, recollit al llibre Història medieval de la Seu d’Urgell, ben aviat a les llibreries, s'anomenava Arcavella, era veïna de la Seu i estava casada amb un home anomenat Pere Pasqüet. L’any 1312 fou acusada de sortílega pública durant una visita pastoral ordenada per l’arquebisbe de Tarragona. Vivia al costat del vall major de la ciutat, és a dir, a tocar de l’actual carrer Major, i tenia molta fama gràcies a les seves habilitats mèdiques, especialment per guarir infants, fins al punt que les mares urgellenques solien preferir-la a ella més que no pas als metges de la població. Els testimonis interrogats explicaven que alguns dels seus conjurs implicaven la imposició de mans al cap dels nens tractats, que acompanyava amb una invocació, i en altres casos aplicava brases i cendres que acompanyava amb parenostres i avemaries. Arcavella es defenia davant dels homes de l’arquebisbe dient que no havia fet res d’immund ni de pervers, malgrat que el seu testimoni i el del seu marit confirmaven que es dedicava a fer sortilegis, entengui’s que amb l’objecte de guarir. Desconeixem quin va ser el destí d’Arcavella, però el to del document no genera bones sensacions.

Arcavella, com Galceranda Cerqueda, que uns quants anys més tard provocaria un conflicte entre els cònsols de la Seu i el vicari general del bisbe, eren considerades sortílegues, un atribut vinculat amb la funció assistencial i guaridora atribuïda amb preferència a les dones en les societats medievals, per bé que al segle XIV començaven a ser relegades a un espai marginal pels seus homòlegs masculins, investits de certa pàtina intel·lectual i d’una relativa professionalització. A tot això cal afegir que les inèrcies d’una societat que perseguia els marginals, els exclosos i els dissidents en un moment en què eren cremats els darrers càtars mentre persistia la Inquisició, pogueren estar en l’origen de la persecució d’aquestes dones, que no rebrien el nom de bruixes fins molt més endavant.

De tot això i d’altres aspectes mirarem de parlar-ne al cinefòrum dels Cinemes Guiu, que serà el proper dimarts dia 7 de març, vigília del Dia Internacional de les Dones, a partir de les 20.00 h. Tothom hi és convidat a participar-hi.