Historiadors de l'Alt Urgell

Un sant Jordi històric per afluència de gent i volum de vendes, segons pronosticaven, matiners, els llibreters ja cap al migdia i van corroborar els mitjans al vespre, amb les seves llistes d’autors més venuts, de ficció i de no ficció, i un càlcul dels milers de roses repartides. Acabada la diada, aquest any per mi viscuda a cavall de la Seu, Sant Julià i Andorra, i amb la força d’una producció local posant en qüestió l’hegemonia literària dels autors del cap i casal, m’he volgut fixar, des d’un punt de vista totalment interessat, tot sigui dit, en la sòlida presència dels historiadors de l’Alt Urgell entre les novetats literàries que enguany podíem trobar a les llibreries pirinenques. Andorra i la Guerra Civil Espanyola, de Pau Chica, La Guerra Gran al Pirineu, de Lluís Obiols, Les parròquies d’Andorra i l’Alt Urgell al segle XVI, que vàrem escriure conjuntament amb la Carmen Xam-mar, i Història de la Seu d’Urgell medieval, d’un servidor, testimoniegen, crec, la vitalitat de la nostra producció historiogràfica, que emana d’un grup d’historiadors que tenim en comú el vincle amb l’Alt Urgell, la passió per la història dels Pirineus, la preocupació i la cura perquè els continguts dels nostres treballs arribin al gran públic i, per sobre de tot, les ganes d’emprendre projectes en comú, bé sigui amb la gravació dels cinquanta vídeos del Desconfinem la història, pujats a al canal de youtube durant la pandèmia, bé sigui amb l’organització d’un congrés dedicat a la Regència d’Urgell, o bé duent a terme un viatge d’estudis per conèixer l’Arieja, els seus racons i la seva gastronomia.

D'esquerra a dreta: Pilar Alaez, Carles Gascón, Pau Chica, Carla Sadurní, Carmen Xam-mar i Lluís Obiols.

Al costat d’aquests autors, és necessari afegir a l’Oliver Vergés, també historiador i un dels caps de colla d’Anem Editors, que ha publicat tres dels quatre llibres esmentats, al Climent Miró, flamant doctor per la Universitat de Barcelona, que presentarà la seva tesi doctoral el proper dimarts dia 25 d'abril a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell, a la Pilar Alaez, divulgadora del patrimoni cultural, que fa una feina impagable per posar la Seu d’Urgell al mapa, a l'Òscar Augé, que des de l'arqueologia ens ha descobert aspectes inèdits i molt prometedors de l'antiga Seu d'Urgell o, per la banda d’edat més baixa, al Dani Fité o a l’Alba Pampalona, amb la delicada missió de garantir la continuïtat d’aquest col·lectiu. Un col·lectiu que s’ha fet un nom, no tan sols a la Seu o a l’Alt Urgell, sinó també als territoris veïns i molt més enllà, i que, per una vegada, aprofitant aquesta avinentesa de sant Jordi, caldria reivindicar perquè, també a la nostra manera, contribuïm a posar en valor allò que es fa i allò que té la comarca de l’Alt Urgell. Tenim els formatges, sí, el Sedis Bàsquet, que també, però tenim també els historiadors alturgellencs. Potser amb una capacitat menor quant a repercussió mediàtica, però igualment respectable si tenim en compte que aquesta difusió es fa a un cost nul per a l’administració, o gairebé. I això ens ho fan veure sobretot quan anem a fora i ens sentim dir allò de «... a l’Alt Urgell sí que ho teniu ben muntat... si n’arribeu a fer, de coses!» I quan hi pensem fredament, potser sí que en fem, perquè ens agrada i perquè ens trobem molt bé fent-ho i celebrant-ho després amb un d’aquells sopars que comencen i acaben amb un bon fart de riure. Gran part de tot això també ho devem a un públic entregat, a qui agrada tot allò que fem i que aporta un caliu que, de no ser-hi, les coses serien molt diferents. Només una cosa potser trobem a faltar, i ara ens posarem reivindicatius: el suport des de les institucions. I ja no em posaré amb el suport econòmic, que també cal, és clar, sinó amb algun petit reconeixement institucional de tant en tant: que de cada tres partits del primer equip del Sedis que presencien els nostres responsables polítics, per exemple, almenys fessin acte de presència a un dels nombrosos actes que organitzem des de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell al llarg de l'any. Però ja se sap, com que ho fem perquè ens agrada, potser hi ha qui considera que no cal. Per la resta tot bé... o gairebé.