Pau Chica Fernàndez: "En l'estudi de la història, cal tendir a l'objectivitat"

La sala d’actes de la Llacuna, al centre d’Andorra la Vella, va quedar petita en la presentació, el passat dia 13 d’abril, del llibre Andorra i la Guerra Civil Espanyola (Aloma Editors), que culminava així un projecte de l’historiador Pau Chica Fernàndez (la Seu d’Urgell, 1993), al qual hi ha dedicat els darrers dos anys i mig de la seva vida. Condicionat per les restriccions provocades per la pandèmia de la Covid-19 i per altres restriccions per accedir a segons quin tipus de documents, que algunes institucions eclesiàstiques consideren que encara no ha passat prou temps per permetre’n la seva consulta, Pau Chica va presentar un volum contundent, de set-centes pàgines i prop d’un quilo de pes que marcarà un abans i un després en l’estudi de la Guerra Civil i dels seus efectes als Pirineus.

Es pot dir que ets un referent en els estudis sobre la Guerra Civil aquí al Pirineu. Des de quan t’interessa el tema?

D’alguna manera aquest interès neix de les meves inquietuds polítiques, que van començar a aflorar quan tenia 14 o 15 anys. Em preguntava el perquè de les coses i vaig arribar a la conclusió que no podia entendre el present sense analitzar el passat. Un passat que sempre m’havia interessat en els seus estadis més recents, el dels grans conflictes de l’Europa del segle XX i del moviment obrer. Amb 16 anys em vaig llegir Homenatge a Catalunya de George Orwell i això va ser per mi com un ressort. Em podria haver decantat cap a les ciències polítiques, però jo no volia ser polític, i vaig començar el grau d’història a la Universitat de Barcelona.

I estudiar història et va donar respostes?

Doncs d’entrada no. Per mi el grau va ser una successió de professors que passaven per l’aula a buidar el pap, sense participació i sense debat, i tampoc sense trobar respostes sobre què passava a casa meva, a la Seu, durant la Guerra Civil. En aquest sentit va ser decebedor, tot i que vaig poder entrar una mica en matèria amb el meu treball de final de grau, dedicat ja a la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial a Andorra.

Tota una premonició...

Els estudis de màster em van reconciliar amb la matèria. Es tractava del Màster d’Història Contemporània i Món Actual, també cursat a la Universitat de Barcelona. El Dr. Joan Vilarroya, una de les grans autoritats en l’estudi de la Guerra Civil a Catalunya, em va empènyer a fer recerca al voltant de la situació a la Seu d’Urgell durant el conflicte. Aquest va ser el tema del meu treball de fi de màster, actualment pendent de publicar però consultable a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell.

Té sentit l’estudi d’Andorra, un país tercer i teòricament aliè a la Guerra Civil Espanyola?

Durant la dècada de 1930 Andorra tenia una estretíssima dependència econòmica, social i política en relació a la Seu d’Urgell i això, malgrat quedar fora de l’abast polític directe del conflicte, tingué serioses conseqüències per al petit estat. Un dels seus coprínceps, el bisbe d’Urgell Justí Guitart, es va veure obligat a fugir de la Seu a Andorra abans d’exiliar-se a Sant Remo, a Itàlia. Andorra era aleshores un país pobre. Gairebé tot el seu proveïment arribava per la frontera de la Farga, ja que la del Pas de la Casa podia estar tancada durant gairebé nou mesos a l'any per la neu. El tancament de la frontera de la Farga feia perillar l’alimentació dels andorrans, que van haver de negociar amb les autoritats franquistes per garantir-lo. Sí, realment té tot el sentit el seu estudi. Les conseqüències van ser brutals en alguns moments, malgrat estar més enllà de la frontera. Així mateix, aquest treball permet també entendre una mica millor tot allò que estava passant a la Seu i al seu entorn.

Quines van ser les principals conseqüències per al Principat?

En primer lloc, la qüestió dels refugiats. Prop de 17.000 van passar en algun moment pel Principat, i es calcula que n’hi va arribar a haver un miler a la vegada, un 25% de la població andorrana de l’any 1936, amb tots els problemes de manca d’aliments provocats pel conflicte. I malgrat tot, els andorrans van fer mans i mànigues per ajudar-los, sempre amb alguns abusos que no justifiquen, ni de bon tros, la llegenda negra que s’ha bastit al voltant d’això. La qüestió dels aliments va provocar ingerències polítiques molt fortes per part dels franquistes, no pas de la República, que d’una manera una mica temerària, va ignorar l’existència d’aquell petit país al nord de les seves fronteres. Amb tot, i malgrat totes les pressions, el síndic Cairat va adoptar una política valenta en alguns aspectes, com ara el fet de no expulsar els refugiats republicans. Va ser molt àgil en les negociacions amb el franquisme, sense que se l’hagi de titllar franquista, com s’ha fet algunes vegades.

Tal com ho expliques, entenc que el llibre aixecarà polèmica?

La Guerra Civil és un tema polèmic, el tractis com el tractis. Però quan un està segur d’allò que escriu i que defensa, està tranquil. La documentació revisada dels arxius que he visitat és l’aval de tot allò que he escrit. I tot i que ningú no pot presumir mai de ser totalment objectiu, la nostra professió ens obliga a tendir tant com es pugui a assolir aquesta objectivitat.

Com valores l’estat dels coneixements sobre la Guerra Civil a les comarques pirinenques?

El Pallars Sobirà compta amb estudis molt vàlids, i actualitzats, que sempre va bé. A la Cerdanya també, tot i que en aquest cas caldria alguna actualització. La gran assignatura pendent la tenim a l'Alt Urgell. Hi cal una bona sacsejada. S'han fet algunes publicacions darrerament, i això és bo, perquè incentiva a obrir el debat sobre el tema, però els biaixos ideològics són massa acusats, i això no permet un estudi seriós ni serè de la matèria, com començaria a tocar quan ja fa més de vuitanta anys que va concloure la guerra. A dia d'avui, encara no s'ha fet el llibre de referència sobre la Guerra Civil a l'Alt Urgell.