Un panteó per als vescomtes

Restes de murs perimetrals aixecats amb un aparell tosc, irregular, de pedra llicorella del país, unit amb morter de calç i simplement amb fang en alguns punts. Això i alguns marges esperdigolats és tot allò que queda de l’antiga església de Santa Maria de Costoja, un petit temple de finals del segle XII ubicat en un vessant, actualment cobert d’alzines, a quatre quilòmetres de Vilamitjana, a la vall de Castellbò. Santa Maria de Costoja fou la seu d’una cèlebre comanda de l’ordre de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem que amaga darrere aquests minsos vestigis una història rica i singular.

Els frares hospitalers constituïen un orde militar fundat a Jerusalem al segle XI per acollir i protegir els pelegrins que es dirigien al Sant Sepulcre. A Catalunya foren molt populars entre els nobles, que solien tenir-los ben presents en les seves donacions pietoses. En un moment incert de cap a finals del segle XII, els vescomtes de Castellbò van promoure una fundació hospitalera en un indret anomenat Costoja. No van ser de mal convèncer, els frares, per establir-s’hi. A banda del terreny, el tracte anava acompanyat d’altres avantatges per als religiosos, que s’aprofitaven així de la mala relació dels patrons amb el bisbe de la Seu i no feien cap lleig a gestionar la parròquia de Castellbò i totes les seves substancioses rendes quan el vescomte Arnau va decidir expulsar-ne el rector.

La magnificència vescomtal vers els frares hospitalers va manifestar-se, també, amb la conversió del temple en el panteó de la família, amb totes les donacions que això comportava. El vescomte Arnau hi fou enterrat l’any 1226 seguit, quatre anys després, de la seva filla Ermessenda. Deien les males llengües, però, que pare i filla, abans de la seva defunció i ja malalts a Costoja, foren visitats pels càtars, que els van conferir el consolament, fent-los així partícips de la seva secta. Bonica manera de jugar a dues bandes! Però la jugada els sortiria ben cara: l’any 1269, al convent dominic de Santa Caterina de Barcelona, ubicat a l’emplaçament de l'actual mercat homònim aixoplugat sota la virolada coberta ondulada de Benedetta Tagliablue, l’inquisidor general de la Corona d’Aragó, Pere de Cadireta, va condemnar-los a títol pòstum i va decretar la seva exhumació i l’expulsió de seves les restes del cementiri dels fidels. També la jugada li sortiria cara a l’implacable inquisidor, que anys després trobaria una mort violenta a la vila de Castellbò, víctima de la ira dels veïns que van matar-lo a cops de roc.

Restes de l'absis de Santa Maria de Costoja.

Les restes de Costoja reposen actualment en silenci. Fa un temps hi brunzia un eixam d’abelles que va obligar a fer una bona cursa a qui escriu aquestes línies, un dia que hi va anar a netejar l’absis de bardisses amb els Amics dels Pontarrons. Hi va haver una proposta de restauració, avalada pel poeta, escriptor i divulgador cultural Esteve Albert i amb un possible finançament andorrà -justificat pel pagament de diversos censos al monestir que encara feia el Consell General del Principat d'Andorra al segle XIX-, descartada en una sonada assemblea del Centre d’Estudis de l’Alt Urgell, allà cap als anys 90, en què alguns van decidir que allò no valia la pena. I d’aleshores ençà poca cosa més, tret de la celebració anual de l’espectacle Cercamón, de Lluís Racionero, que no és poc, i que fa memòria de la petjada del catarisme a la vall de Castellbò durant el segle XIII.

Des del punt de vista arqueològic, les ruïnes de Costoja representen un veritable caramelet. Pocs jaciments ofereixen un potencial similar en tota la Península. Costoja amaga les restes d'una fundació hospitalera, com mai se n'ha excavat cap al sud dels Pirineus, i la seva excavació permetria estudiar una tipologia constructiva totalment inèdita a les nostres terres. Malauradament, les ruïnes se situen a la vall de Castellbò, un indret que, com han dit alguna vegada a Lleida i a Barcelona, queda massa lluny... i a l'hora d'invertir hores i diners això sempre fa una mica de mandreta.