Els túnels de la Seu

    Celler de ca l'Armenter, al carrer dels Canonges de la Seu d'Urgell

El dia que el Jordi Martínez Majoral, aleshores director de la intervenció arqueològica del Pati Palau, em va trucar i em va fer anar urgentment per veure què havia sortit al jaciment, van trontollar les meves conviccions més íntimes sobre la naturalesa subterrània de la Seu d’Urgell. Allà ens trobàvem tots dos, a dos metres de la façana dels antics jutjats, acotxats, mirant atentament tres graons perfectament perfilats que baixaven cap al subsol de la plaça. «Així que era cert que existien», vaig pensar, sense gosar a verbalitzar-ho. Pensava amb els famosos túnels que creuen la Seu d’Urgell pel subsol, segons una de les llegendes urbanes més entranyablement nostrades i que a diverses generacions d’urgellencs, molt especialment a aquells que ens hem dedicat a l’estudi del passat, ha estimulat la imaginació.

Dos dies després de la troballa, es confirmava que es tractava d’un dels diversos refugis antiaeris que hi hagué a la ciutat durant la Guerra Civil. Res de túnels, per tant. Si més no, res de túnels antics, d’aquells que creuaven la Seu per qui sap quins motius, que unien la catedral —o el palau episcopal, segons altres versions— amb el convent de la Punxa, i que alguns amanien amb la presència d’instruments de tortura que solien apuntar a fosques activitats del clergat, tan fosques que calia fer-les d’amagatotis sota terra. Qualsevol aproximació racional al tema solia ser difícil de sostenir, perquè sempre hi havia a punt algun interlocutor que es treia de la màniga l’avi o el besavi d’un amic —en funció de les variants de la versió— que havia seguit algun tram de jove i que no havia pogut continuar en trobar-s’ho tapiat.

            Antic accés al refugi antiaeri del Pati Palau, a la Seu d'Urgell. Fotografia de Jordi Martínez Majoral.

El dia d’aquella trucada del Jordi, les meves conviccions eren molt crítiques en relació a l’existència d’aquests túnels, per més que jo hagués estat lector compulsiu dels Cinc, aquella colla d’aventurers infantils que, junt amb el seu gos Tim, solien resoldre els misteris amb la mediació de passadissos secrets utilitzats habitualment pels dolents i descoberts per la colla en el darrer capítol de cada nova entrega de l’autora, l'Enid Blyton. Ben pensat, però, és innegable que alguna cosa hi ha al subsol de la Seu. Jo mateix m’hi havia passejat quan el meu pare treballava a cal Tàpies. A sota d’aquell establiment del carrer dels Jueus hi recordo realment un passadís mal il·luminat per una bombeta de baixa potència, amb rengs de capses de sabates apilades. I per sota d’aquell soterrani encara n’hi havia un altre. No recordo haver-lo visitat mai, però crec que sí haver-lo somiat en alguna nit moguda quan era nen. Més recentment també m’havia passejat pel soterrani de ca l’Armenter, on els meus sogres hi tenien les botes de vi quan portaven la botiga. Allò era un senyor soterrani, amb arcs apuntats i carreus ben treballats, dignes de la façana de la casa anomenada «del papa Luna» —una altra llegenda urbana de la Seu.

Segurament, aquests soterranis que minen el centre històric de la Seu, amb la seva aparença misteriosa, l'olor d'humitat i les portes tapiades que ens parlen d'antigues divisions de la propietat, són els responsables de bona part de les històries sobre uns túnels que, en un moment o altre, ens hem imaginat recorrent a la llum vacil·lant d'una torxa. Aquesta proliferació de cellers, però, ens parla d'una de les grans especialitzacions econòmiques de la Seu d'Urgell des de l'edat mitjana, molt abans de ser la capital del formatge: la producció vitivinícola. Una producció que abastia els territoris veïns, com ara Andorra o la Cerdanya on, pel clima, era complicat el conreu de la vinya. Els principals productors de la Seu, entre ells els mateixos canonges, havien de tenir un espai específic per conservar el preuat líquid que, més enllà del consum propi, produïa uns guanys substanciosos. Si donem per bona aquesta hipòtesi, ja només restaria per descobrir un darrer misteri: els instruments de tortura existiren realment o foren el fruit d'una imaginació alimentada pel vi dels cellers de la Seu?