Exhumats

La casa nova dels Banys de Sant Vicenç és un magnífic exponent de l’eclecticisme arquitectònic de finals del segle XIX, maltractat per la història però amb uns valors estètics i patrimonials indiscutibles que perviuen intactes en els seus murs. El gran casal, d’aires senyorívols, fou inaugurat l’any 1887 amb l’objectiu de poder donar un millor servei als clients que, almenys des del segle XVIII, hi acudien atrets per les bondats de les aigües termals que hi brollaven. La casa nova dels Banys substituïa la vella, que era on fins aleshores la família Pal, propietària del balneari encara avui en dia, havia acollit els hostes, i oferia uns serveis d’allò més refinats als estiuejants, pertanyents a l’alta burgesia barcelonina, que pujaven al Pirineu a fer salut i que passaven els estius entre tertúlies, festes, partides de cartes, balls i actes de societat.

La guerra, però, ho va canviar tot. La família propietària va haver de marxar cap a Andorra i la casa nova dels Banys fou confiscada per l’exèrcit republicà, que va utilitzar-la com a hospital de sang. Durant l’any 1938, la proximitat al front del Noguera Pallaresa va convertir l’antic balneari en l’hospital de referència on eren ingressats els ferits dels combats a les muntanyes pallareses. Els soldats que hi morien eren enterrats en una feixa al davant mateix de l’hospital, degudament identificats amb el seu nom escrit en un paper que era posat dins d’ampolletes de vidre, colgades entre les cames dels difunts i que, amb el temps, i en la major part dels casos, s’acabarien trencant. Quan va acabar la guerra i la família Pal va tornar per recuperar la possessió del balneari, es va trobar amb la desagradable sorpresa que els soldats franquistes s’havien establert a la casa nova dels Banys i van haver de reobrir la vella, que és on actualment es troben les instal·lacions hoteleres i els serveis balnearis.

El mes de juny de 1962, tot just tres anys després de la inauguració del Valle de los Caídos, un centenar dels soldats que havien estat enterrats al cementiri dels Banys foren exhumats i traslladats al monument franquista de la serra de Guadarrama. Només vint-i-un d’ells pogueren ser identificats. Tots ells foren disposats en una fossa comuna, a les entranyes d’aquest conjunt creat per commemorar i enaltir la victòria franquista a la Guerra Civil. El fet que el Valle de los Caídos acabés acollint soldats republicans fou un recurs propagandístic del règim franquista per intentar netejar la imatge a nivell internacional, acompanyat d’un fals discurs que apel·lava a la reconciliació per suavitzar el significat d’un monument que, amb tota la seva contundència, havia estat erigit per esdevenir un símbol perdurable del règim feixista implantat amb la victòria militar de Franco.

Un fals recurs que ha perviscut entre les files més reaccionàries i ultradretanes de l'espectre polític actual, com ens recordava ara fa dues setmanes Isabel Díaz Ayuso, que a la seva manera extraordinàriament cínica recorria a aquella idea tan suada com poc convincent de la necessitat de no atiar els odis i d'afavorir l'abraçada fraternal (sic) entre els combatents de tots dos bàndols, representada, segons el seu criteri, pel Valle de los Caídos. Ho feia en protesta per l'exhumació del falangista José Antonio Primo de Rivera d'aquell tètric mausoleu. No deia res sobre el fet que les despulles de José Antonio hi haurien pogut romandre, com a víctima que fou de la Guerra Civil, però a condició de ser traslladades a la cripta on reposen les víctimes comunes, perdent el seu lloc preeminent junt a l'altar major de la basílica. Això la família no ho va voler, demostrant la ficció d'aquest discurs de germanor i d'igualtat de totes les víctimes del conflicte. Perquè a diferència de la família de Primo de Rivera, els familiars dels exhumats del cementiri dels Banys, i de tants altres, no van poder escollir el destí dels seus difunts.