Sant Ot: pèl-roig i amb mostatxo

Farà cosa d’un any i mig, un dijous al vespre del mes de novembre de 2021, el Climent Miró, el Lluís Obiols i jo mateix ens vam trobar al Cafè Orient amb mossèn Ignasi, rector de la parròquia de Sant Ot, per parlar d’aquest sant titular, patró de la Seu d’Urgell. L’any que aviat començaria, el 2022, faria nou-cents anys del traspàs del bisbe santificat i el mossèn ens havia convocat per preparar l’organització d’algun acte commemoratiu. Dies després, quan ja havíem començat a posar fil a l’agulla, vam haver d’avortar l’operació: revisant la documentació, mossèn Benigne Marquès havia trobat que, en realitat, el sant patró de la Seu no havia traspassat l’any 1122, sinó el 1123, i per tant, vam parar màquines durant tot un any.

Aquesta petita imprecisió a l’hora de determinar l’any de la mort del bisbe que va promoure l’obra de la darrera catedral d’Urgell és expressiva del relatiu desconeixement que es té de la seva figura a nivell popular i també acadèmic. No és com el bisbe Ermengol, protagonista d’una història de ressonàncies èpiques i d’un final tan sonat, que ha servit fins i tot per atribuir el malnom de ganxos als veïns d’Organyà. Promoguda, a més, des del Retaule de Sant Ermengol, el nostre bisbe Ot no té, ni de bon tros, una plataforma mediàtica d’aquesta potència amb què reivindicar el seu patronatge. Fins i tot a nivell iconogràfic, coneixem relativament poques imatges de sant Ot, i encara una de les més populars, una imatge de plata del segle XVII que fins fa poc podíem contemplar al Museu Diocesà —ara traslladada a la sala capitular de la catedral— ens el mostra amb un mostatxo negre com l’estalzí, més propi d’un mariachi a punt de tocar el guitarrón, o bé de Viggo Mortensen en el seu paper de Capitán Alatriste, que no pas d’un bisbe pirinenc del segle XII, reflectint la moda del moment en què es va fondre la imatge.

I en canvi, el bisbe Ot és un dels pocs prelats urgellencs de l’edat mitjana, gairebé gosaria dir que l’únic, de qui coneixem un petit detall, i certament curiós, del seu aspecte físic: el bisbe Ot era pèl-roig. Que com ho sabem? A través del programa pictòric de l'antic monestir de Sant Pere del Burgal, situat prop d'Escaló, al municipi de la Guingueta d'Àneu, que a través d’un cicle de pintures al fresc, retrata els membres de la família comtal del Pallars Sobirà, que volien retornar a la comunió cristiana al comte Artau, el patriarca de la família, que morí excomunicat. El programa pictòric representa un jove Ot, el segon fill del comte Artau, amb hàbit de clergue abans d’esdevenir bisbe d’Urgell, abans de 1095 per tant, tonsurat i amb uns cabells d’un vermell cridaner que evoquen aquest tret característic i inesperat de qui temps a venir esdevindria bisbe, sant i patró de la Seu d’Urgell, amb el poder atribuït d’acabar amb l’excés de pluges i fer tornar a lluir la llum del sol.

Aspecte del jove Ot, abans de ser bisbe, tonsurat i amb el pèl roig, a la dreta de la imatge.

Aquest i altres aspectes seran explicats durant els dimecres d'aquest mes de maig, a partir de les 20 hores a l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell, en una nova edició del cicle Parlem d’Història. Lluís Obiols, Carmen Xam-mar, Alba Pampalona, Verònica Rapalino, Climent Miró, Clara Arbués i un servidor mirarem de desentrellar alguns aspectes poc coneguts del nostre bisbe pèl-roig, i segurament sense mostatxo.