Una tragèdia al Querforadat

Entre les tres i les quatre de la matinada del dia 6 de maig de 1872, tots els veïns del Querforadat es van despertar amb un fort terrabastall que es va sentir per tot el poble. Plovia. Al carrer tothom corria cap al paller de l’Esteve Tor, que s’havia ensorrat a causa d’una esllavissada. Se sentien uns crits esgarrifosos que sortien de dins i alguns veïns es van posar a retirar pedres i terra per rescatar les cinc dones que havien quedat colgades. Només una d’elles va sobreviure.

L’endemà al matí arribava al Quer la comitiva judicial acompanyada per Jaume Llangort, cirurgià d’Arsèguel, i Francisco Rafaste, metge de Martinet que, junt amb Agustí Argelich, el jutge de Cava, va aixecar acta dels fets i va encetar una investigació per determinar la naturalesa de la tragèdia. Amb l’ajuda dels veïns van identificar les quatre difuntes: Maria Galceran, Josepa Tomàs, Margarida Pallarès i Maria Montada que, junt amb la Rosa Majoral, l’única supervivent, provenien de Tuixent. La més jove de totes elles, la Maria Montada, tenia catorze anys. La Rosa Majoral era la més gran, amb trenta-vuit. Es va fer inventari de les seves minses pertinences: dues casaques, quatre gipons, dues cotilles i tres davantals, tots molt gastats; tres parells d’espardenyes trencades i set faltriqueres, on van trobar trenta-set pessetes; quatre miralls trencats, tres pintes de banya, dos canuts de llauna i tres de boix, tres navalles, quatre didals, tres mocadors i tres rosaris.

Un cop aixecats els cadàvers i descartat qualsevol indici de criminalitat, la comitiva va interrogar a la supervivent, la Rosa Majoral, convalescent d’una ferida lleu al cap i amb una contusió al peu esquerre. Estava ajaguda al llit de casa de l’Esteve Tor i, en presència del jutge, el secretari, dos testimonis i l’amo de la casa, va explicar que havien sortit de Tuixent amb les seves companyes uns dies enrere, i que havien arribat al Querforadat dos dies abans. El secretari va consignar a l’acta que es dedicaven a pidolar, per tal com les qualificava de pordioseras. La pluja les va obligar a fer nit a casa de l’Esteve Tor, cunyat de la Maria Galceran, una de les difuntes. El veí del Quer els va oferir un paller, segons tenia per costum. La persistència de la pluja les va obligar a passar-hi una segona nit. I així, mentre dormien, el paller es va ensorrar amb les conseqüències exposades.

L’endemà, a les quatre de la tarda, les difuntes foren enterrades al cementiri del Querforadat, després d’una breu cerimònia oficiada pel rector de la parròquia, en presència del secretari del jutge de Cava, de quatre testimonis i de l’enterramorts. Foren enterrades totes elles en un mateix fossat, amb tres grans pedres a sobre per indicar l’indret de l’enterrament.

Dues trementinaires d'Ossera (ca. 1920). Museu de les Trementinaires de Tuixent

Amb aquesta trista cerimònia es tancava un episodi que ens relata la duresa de la vida de les trementinaires. Perquè, efectivament, de trementinaires es tractava, d'aquelles dones de la vall de la Vansa i Tuixent que podien arribar a recórrer centenars de quilòmetres a peu per vendre els seus productes remeiers i complementar amb això les magres economies familiars. Aquest cap de setmana, a la Vansa i a Tuixent, s'hi ha celebrat un any més la festa que les recorda i les reivindica amb tota justícia. Una reivindicació que, de ben segur, hauria deixat astorades a aquelles malaurades pordioseras que van morir víctimes d'una esllavissada una nit de maig al Querforadat, davant l'aparent indiferència de tothom.