Viure a l'edat mitjana

        Recreació medieval a Castellbò. Agost de 2019.

El dia que vaig llegir la meva tesi doctoral un membre del tribunal avaluador em va suggerir que hauria de fer una novel·la històrica amb els continguts del meu treball. De primer, no vaig saber com prendre-m’ho. Vaig pensar que anava per la banda de la crítica. Però no, resulta que volia ser un elogi i així vam acabar, tan amics. Els meus dubtes naixien del fet que a mi, contràriament a allò que pugui semblar, no m’agrada llegir novel·la històrica. Per bona que sigui la trama, no puc evitar estar més pendent del rigor de la recreació d’esdeveniments i d’ambients que no pas de l’argument, i sempre m’acabo perdent, especialment quan la cosa tracta d’història medieval.

Fa uns quants dies em vaig atrevir, però, amb un llibre titulat Guia para viajar en el tiempo a la Inglaterra medieval. El títol era poc prometedor, i el disseny de la coberta encara menys, però me l’havien recomanat molt i m’hi vaig llençar de cap. Escrit per Ian Mortimer, un dels historiadors britànics més innovadors a l’actualitat, no es tracta d’una novel·la històrica, ni tampoc de ciència ficció, sinó d’un assaig sobre la vida quotidiana de l’Anglaterra del segle XIV, guiat de la mà de la documentació i dels principals creadors de la incipient literatura anglesa de l’època, entre ells Geoffrey Chaucer i els seus Contes de Canterbury. El llibre està escrit en segona persona del singular, i dirigit a un poc probable —si ens atenim a les lleis de la física— viatger del temps del segle XXI. Al llarg de les seves més de 400 pàgines, l’autor dona llum, textura i color al període medieval. Parla dels aspectes més diversos, des dels primers que ens passarien pel cap, amb qüestions com l’habitatge, l’aspecte de pobles i ciutats, la indumentària i el menjar, fins a altres menys evidents però bàsics per passar desapercebuts en una època tan interessant i desconcertant alhora, com ara la manera de saludar, els hàbits, l’humor —en principi més àcid i sarcàstic que l’actual— o les creences més íntimes.

Malgrat ubicar-se a l’Anglaterra medieval, la major part de les observacions són perfectament traslladables als habitants de les nostres valls pirinenques d'aquella època. Així, Mortimer ens parla d’alguns aspectes que, com a viatgers a un món exòtic, ens cridarien més l’atenció, com ara l’alçada inferior dels homes i les dones —metre setanta de mitjana per als homes, deu centímetres per sota les dones—, peus més petits —d’un 37,5 a un 40 per als homes, entre un 34 i un 36 per les dones—, l’extrema joventut de la societat, amb molt pocs ancians i capellans i bisbes també inesperadament joves, la pudor que envaïa carrers i carrerons de ciutats i viles, habitades per gent que no es podia permetre el luxe de banyar-se durant els mesos més freds de l’any, la contaminació —sí, així com sona— de rius i rigueres amb restes d’animals morts i la brutícia provinent de la ciutat i els seus pous negres, que ajudava a incrementar les malalties i els índexs de mortalitat, la manca absoluta de confort que afectava a la immensa majoria de la societat i que fa del nostre tren de vida una realitat molt més còmoda que la de qualsevol monarca medieval, o la manca de discerniment entre la realitat física i els relats fantàstics, que feia d’aquella una societat terriblement crèdula i manipulable.

Evidentment, els nostres avantpassats eren fills de la seva època i no coneixien una altra realitat. Cantaven, ballaven, estimaven i trobaven espais també per ser feliços, per difícil que fos el context, com ho fem nosaltres, al cap i a la fi. Però si una cosa m'ha quedat clara havent llegit l'obra de Mortimer —que per cert, ell sí que escriu novel·la històrica— és que, malgrat tot, potser no s'hi viu tan malament al segle XXI, si més no dins del nostre context més immediat.