Com van començar els pobles?

    Josa del Cadí.

Fa pocs dies va traspassar el pare d’un amic meu. Va viure molts anys, endevino que d’una manera plena, i amb una gran curiositat pel món que l’envoltava. Hi havia una pregunta que sempre tenia a punt, perquè recollia un aspecte que l’encuriosia molt, amb una formulació tan simple com complexa havia de ser la seva resposta: com van començar els pobles? Una pregunta que trobo fascinant, malgrat que no es pot respondre satisfactòriament en el reduït espai d’aquest article, però sí que mirarem d’aportar un parell d’idees en memòria del pare del meu amic.

Un poble és un nucli d’habitatge on viu un grup de famílies de manera estable en un espai més o menys acotat, tot i que no sempre concentrat, que comparteixen esforços i responsabilitats en les seves tasques productives. Des d’aquest punt de vista, els pobles es poden considerar una invenció del neolític, un període en què el desenvolupament de l’agricultura i de la ramaderia fixa els pobladors a un territori. I aquí al Pirineu això va passar fa uns setanta segles, cap al 5000 aC aproximadament, per influència dels pobles de la plana.

Les primeres comunitats pobletanes elegien el seu emplaçament en funció dels recursos que oferia cada indret. Havien de tenir un fàcil accés a l’aigua i als terrenys més òptims per produir aliments, bé terres de conreu, bé zones de pastura. També ajudava la proximitat de certes matèries primeres, inicialment el sílex, la fusta o l’argila. Segurament la confluència d’aquests factors va facilitar l’assentament d’una comunitat en un indret específic, i així començava el poble. D’altra banda, a mesura que les comunitats proliferaven i es feien més grans, i competien per uns recursos limitats, calia valorar els beneficis que l’indret fos arrecerat, estigués protegit o, com a mínim, oferís una bona visibilitat per controlar si algú s’acostava amb males intencions. I a mesura que les creences dels habitants es feien més complexes, també va començar a influir la proximitat d’un espai simbòlic i ritualitzat, potser construït pels avantpassats, on practicaven els seus cultes.

Però no ens hem d’imaginar aquests primers poblats necessàriament com l’embrió dels nuclis actuals. Al llarg dels segles els pobles evolucionen, com les comunitats que els habiten. Hi ha noves necessitats o mancances que poden obligar a canviar l’emplaçament o abandonar-lo de manera definitiva, moltes vegades per mediació de desastres naturals, de crisis bèl·liques o pandèmiques o, simplement, de la voluntat de marxar a viure a un lloc millor.

D’altra banda, tampoc no hem d’atribuir als antics nuclis de població l’aspecte amb què els veiem avui, normalment amb un caseriu concentrat i ben delimitat, amb carrers estrets i sinuosos al seu interior, i habitualment aturonats o en pendent. Aquest model de poble, tan habitual a casa nostra, respon a uns patrons fixats en època medieval. En aquella època, especialment entre els segles XI i XII, la construcció de castells feudals va establir un nou i poderós paràmetre en les formes d’hàbitat. Fins aleshores, el model es basava en l’hàbitat dispers, amb petits nuclis familiars repartits dins d’un radi més o menys ampli, articulats entre ells pels camins tradicionals que confluïen en un indret representatiu per a la comunitat, habitualment l’església parroquial amb el seu cementiri. A mesura que els senyors feudals erigien els seus castells, els veïns es veieren obligats a traslladar-se al seu voltant, on estaven més controlats. Només un element no podia ser traslladat: el cementiri on reposaven els avantpassats i, de retruc, l’església parroquial que l’aixoplugava.

Aquest és el motiu pel qual ens trobem amb pobles compactes que tenen l’església als afores, tal com passa a Josa del Cadí, Taús, Estamariu, Coll de Nargó o Montferrer, per exemple. En aquests casos no és que l’església es construís als afores per fer caminar als parroquians, sinó que va ser el poble el que s’acabaria movent a un altre indret. I és que els pobles són entitats vives, com les comunitats que els habiten. Naixen, creixen, es desplacen fins i tot i, malauradament, decauen i poden acabar col·lapsant. Aquesta és la part menys falaguera i l'aspecte amb el qual, malauradament, ens estem trobant de manera més habitual en els darrers temps.