La llamborda del tío Miguel

    Llamborda Stolpersteine de la Seu d'Urgell.

Miguel Chopo Sánchez, el tío Miguel, era el germà gran del meu avi. No el vèiem gaire sovint perquè vivia a França, a Angers, i només això ja era per a mi una cosa molt exòtica. Però més enllà d'això, sent jo encara petit, ja era conscient que darrera del seu aspecte —que el recordo alt i prim, com una versió estilitzada del meu avi, i amb el seu castellà amb uns modismes francesos que a mi em feien molta gràcia—, hi havia una llegenda familiar que el feia un home molt especial: havia estat presoner dels nazis, deien. Sí, dels nazis, d’aquells homes tan dolents que poblaven les pel·lícules de la Sesión de tarde dels dissabtes i que resultava que havien existit de veritat. Les darreres vegades que el vaig veure, compto que amb catorze o quinze anys, la qüestió ja em generava un gran interès i m’hauria agradat parlar-ne amb ell, però la vergonya d’adolescent i la creença que potser no voldria recordar un tema com aquell em tiraven enrere, malauradament.

Més endavant, ja com a estudiant d’història, la qüestió em retornava al cap de manera recurrent, però vaig acabar pensant que potser no era res més que un relat magnificat amb el pas del temps. Doncs resultava que no. Un bon dia vaig començar a remenar per internet i vaig anar trobant dades que em van permetre reconstruir parcialment la seva història, a l’espera que algun dia pugui visitar arxius espanyols i francesos per obtenir una imatge més completa.

El tío Miguel va néixer al Poyo del Cid, a la província de Teruel l’any 1911. La seva família —la meva— sembla ser que era de tendències esquerranoses, tot i que el meu avi, el seu germà petit, va haver de lluitar al bàndol franquista. En el seu cas, era militar d’ofici des de 1929. Destinat a Barcelona, va mantenir-se fidel a la República en esclatar la Guerra Civil i potser que hagués tingut algun paper en la lluita contra les guarnicions sollevades de la ciutat. No ho sé del cert. El cas és que el 27 de juliol de 1936 va unir-se a la Segona Columna Antifeixista, formada per militars professionals, i va anar a lluitar al front de l’Aragó, englobat sota el comandament de la columna anarquista Ortiz. Al mes de setembre va ser reclamat com a formador de l’Escola Popular de Guerra a Barcelona, i allà va anar ascendint en l’escalafó militar fins assolir el grau de capità d’infanteria de l’Exèrcit de la República, destinat finalment al front de la serra del Montsec. Amb l’enfonsament d’aquest front al desembre de 1938, va engrossir les columnes republicanes en retirada cap a França.

No consta la seva estada a cap camp de concentració francès i, d’alguna manera, s’acabà establint a la ciutat d’Angers, on va presenciar l’ocupació nazi el juny de 1940. En algun moment va integrar-se al moviment de la Resistència. Capturat pels alemanys, fou enviat al centre d’internament de Compiègne, al nord-est de París, i fou traslladat, junt amb centenars de presos, cap a Alemanya, en vagons de bestiar, en l’últim tren que sortí d’aquell camp, el 21 d’agost de 1944, quan les tropes aliades tot just alliberaven París. Foren tots ells ingressats al camp de concentració de Büchenwald, on no ens podem ni imaginar els horrors que degueren viure i presenciar. El 10 d’abril de 1945 els soldats de les SS els van obligar a evacuar el camp quan ja tenien els aliats al damunt, i van encetar una terrible marxa de prop de 300 quilòmetres a peu, mal alimentats, maltractats i amb tot tipus d’inclemències meteorològiques, especialment el fred i la neu, cap a la frontera amb Txecoslovàquia. Només van sobreviure uns 250, la meitat dels que van començar aquella marxa de la mort. El final de la guerra els va agafar a Annaberg, a les Muntanyes Metal·líferes, a tocar de Txecoslovàquia, el 8 de maig de 1945, on van ser alliberats dels seus captors pels soldats americans.

Com en el cas de tants altres deportats, la França de De Gaulle va finançar l'estada del tío Miguel a un sanatori per guarir-lo del seu extrem estat de feblesa i de les ferides psicològiques provocades durant la deportació, i allà va conèixer una infermera que s’acabaria convertint en la tía Regina, a qui recordo amb uns cabells d’un increïble ros palla en una família d’una morenor incontestable. Més endavant van oferir-li la ciutadania francesa i així, mig d’amagatotis, va gosar assistir al casament dels meus pares a la Seu d’Urgell, en plena Espanya franquista encara, el març de 1969.

Miguel Chopo Sánchez a l'església de la Missió de la Seu d'Urgell (19-3-1969)

La setmana passada, l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell va organitzar una visita guiada a les cinc llambordes Stolpersteine de la nostra ciutat, a càrrec de l’amic Pau Chica. Es tracta d’un projecte d’abast europeu pensat per honorar la memòria de les persones deportades i assassinades a l’Europa nazi. Un episodi que mai, mai, mai no s’ha d’oblidar, malgrat que en els temps actuals sembla que aquesta memòria s’aprima. I durant la visita em va venir al cap la història del tío Miguel, i vaig pensar que davant de la casa dels meus avantpassats al Poyo del Cid, també hi hauria d’haver una d’aquestes llambordes tot i que ara, tal com ha quedat el govern de l’Aragó, i amb allò que ens amenaça de caure a Espanya en poques setmanes, no sembla el millor moment per plantejar-ho. Mentre no arriba, serveixi aquest article de modest homenatge al germà del meu avi i als milions de persones que van patir el feixisme, a Europa i també a casa nostra.