Quaranta segles ens contemplen

    Cabana del Moro de Bescaran

Em permetrà Napoleó Bonaparte, allà on sigui, que faci servir la seva famosa frase, pronunciada en una arenga als seus soldats en la campanya d’Egipte de 1798, i la modifiqui mínimament per parlar, no de les piràmides a què es referia el futur emperador francès, sinó d’unes estructures funeràries pràcticament igual d’antigues, però més nostrades, aprofitant la recent declaració dels monuments megalítics de l’antic terme de Bescaran com a béns culturals d’interès local al darrer ple del Consell Comarcal de l’Alt Urgell.

Els monuments megalítics del terme de Bescaran responen tots ells a una mateixa categoria. Són dòlmens, antigues estructures d’enterrament col·lectiu d’uns 4.000 anys d’antiguitat, segle amunt segle avall, que foren erigits al territori de la nostra comarca amb gran profusió. Tanta profusió que, amb més d’un centenar documentat, l’Alt Urgell és actualment la segona comarca de Catalunya amb major nombre de megàlits, només per darrere de l’Alt Empordà. I aquesta presència s’incrementa progressivament a partir de noves troballes, com en el cas dels dòlmens de les collades de Solanell i de coll de Burbre, tots dos descoberts pel Miquel Ribó, bon amic de qui escriu aquestes línies, que han passat a engrossir recentment aquest capmàs.

Els dòlmens són cambres sepulcrals construïdes amb grans lloses de pedra, de planta habitualment quadrangular i envoltades per un túmul de terra i pedres, en alguns casos delimitat per un cercle de pedres o cromlec, com en el cas del dolmen de la Llosa, un dels integrants del conjunt de Bescaran. Tenien un accés frontal, orientat cap a la sortida del sol, i s’hi enterraven diversos individus al llarg dels segles en què van estar en ús, probablement els més destacats de cadascuna de les comunitats que degueren erigir-los, els quals anaven acompanyats d’armament, utillatge, aliments i elements de bijuteria per poder continuar amb el tren de vida que deixaven enrere un cop assolissin el més enllà.

Hi ha algunes hipòtesis que situen l’actual comarca de l’Alt Urgell com un espai privilegiat en la presència d’aquestes estructures funeràries arran de la seva ubicació al llarg d’una ruta prehistòrica que propiciava intercanvis de béns tan preuats com la sal produïda a Cardona, bàsica per a la ramaderia, o del sílex andorrà i de la serra del Cadí, que hauria contribuït a difondre la cultura neolítica del solsonià, caracteritzada pels sepulcres de fossa, cap a l’actual Alt Urgell. Hipòtesi atractiva, però hipòtesi al cap i a la fi.

Es calcula que els dòlmens devien deixar de tenir un ús funerari poc abans de l’any 1000 aC, quan es produeix un canvi generalitzat de ritus funerari que substitueix l’enterrament per la incineració. Els dòlmens, però, van restar allà, si més no en els àmbits menys poblats perquè... qui ens diu que a mesura que s’anaven consolidant les principals poblacions dels fons de les valls no s'anessin desmantellant estructures dolmèniques de la ribera del Segre? Molts d’ells foren reaprofitats com a refugis temporals per a pastors, com en el cas del de Turbiàs, resguardat per un mur perimetral de pedra seca.

Salvant totes les distàncies, i tornant a la frase pronunciada per Napoleó, els dòlmens són, en la modesta mesura que s'ho podien permetre les petites comunitats prehistòriques d'aquestes muntanyes, les nostres pròpies piràmides: uns monuments molt més modestos que els de la vall del Nil, cert, però amb la mateixa funció funerària i pretensions monumentals, on s'hi enterraven els individus més representatius de cada comunitat, amb la creença fervent que l'endemà obririen els ulls en una nova vida al més enllà. Només ens faltarien les mòmies, i ho dic conscient que aquesta darrera sentència pot donar lloc a algun acudit que no faré.