Teoria i pràctica de les falles

    Fallaires i voluntaris davant del far del serrat de les Peces, any 2021. Fotografia de Marta Visa Carol.

Un dimarts de desembre al matí. Any 2019. Ningú no es podia imaginar quina repercussió tindria allò que havia llegit en una sessió de treball amb els pergamins de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell. I jo menys que ningú. Un d’aquells pergamins, redactat l’any 1543, contenia una vaga referència a l’encesa d’unes falles al serrat de les Peces en un document que parlava d’una qüestió de termes entre Alàs, Torres, Cerc i la Seu d’Urgell. No hi hauria parat més atenció si el meu amic Climent no m’hagués fet adonar de la transcendència de la cosa. Va resultar que ens trobàvem davant del testimoni més antic d’aquesta activitat festiva al Pirineu. A partir d’aquí, poca cosa més a efectes immediats: una nota de premsa, certa repercussió als mitjans locals, i quan alguns veïns d’Alàs tot just començaven a proposar la «recuperació» d’una festa que devia de fer segles que no se celebrava, va arribar la pandèmia i ho va aturar tot.

Poc més d’un any després, la Marta i la Montse, també amigues i companyes de l’àrea de turisme del Consell Comarcal, em proposaven organitzar una activitat nocturna a l’ermita de la Mare de Déu de les Peces. Pretenien fer construir una desena de falles que ens servirien de reclam per promocionar la comarca amb una visita guiada que parlés de la troballa. I ho faríem coincidint amb la nit de sant Joan, una data tan bona com qualsevol altra perquè, al cap i a la fi, el document en qüestió no recollia cap data concreta de celebració. Quan vam comunicar la idea a l’Ajuntament d’Alàs i Cerc la cosa se’ns en va anar de les mans. L’alcaldessa, la Carme, era una entusiasta dels espectacles de foc i els veïns tenien moltes ganes de deixar enrere els tancaments pandèmics i estaven disposats a tot, i a més, ja feia tres o quatre anys que organitzaven una activitat amb els nens i nenes d’Alàs durant la Festa Major, de baixada de fanalets des de les Peces. Totes les «peces» anaven encaixant i, amb tres mesos —perquè ja passàvem pel març— havíem de preparar una nova activitat a partir de no res, que implicava l’encesa de focs per un entorn forestal, i que implicava també esquivar totes les restriccions de la pandèmia, que no eren poques.

En una primera reunió de poble es va fer evident que els veïns i veïnes en tenien moltes ganes i que ho donarien tot perquè la cosa seguís endavant. Però havíem de fer les falles i no sabíem per on començar. El Jaume, un veí d’Alàs que havia baixat falles a la vall de Boí, ens va proposar fer un model de falla ribagorçà, amb un mànec de dos metres de llarg o més i una tulipa de fusta de pi farcida de teia. Durant aquells dies van començar a circular fotografies i vídeos de youtube per analitzar com eren aquestes falles i com les havíem de fer i, finalment, entre el Ramon i el Marc van fer un primer prototip, perfectament documentat i amb un manual de muntatge elaborat expressament, que vam cremar —la falla, no el manual— una tarda de maig baixant del serrat de les Peces per comprovar que arribava encesa a Alàs. La cosa va funcionar i vam començar a aplegar el material per tot el terme, començant pels mànecs d’avellaner, que vam pujar a tallar a la Molina de Lletó, i continuant pel pi i la teia amb l’ajuda del Raul i el Toni, del Parc del Cadí. Amb aquest material es van muntar les falles en diversos tallers que es duien a terme els dissabtes a la tarda i que aplegaven tot el veïnat, també els més menuts. Finalment, s’incorporà a les falles un toc específicament alassenc amb l’embolcall de tela conillera per evitar les pèrdues de teia encesa durant la baixada. La resta de la història ja és coneguda: arribada de la flama del Canigó al pont d’Alàs el 23 de juny al matí, pluja a mitja tarda, accessos exclusius per als veïns d’Alàs a causa encara de la pandèmia, cinquanta fallaires i el mateix número de voluntaris, centenars d’espectadors amatents per tota la rodalia, arribada a la plaça, el Ramon i el Marià fent sonar la campana de Sant Esteve des del campanar, i un èxit sense pal·liatius que els fallaires vam allargar fins a altes hores de la matinada.

Enguany celebrarem la tercera baixada de les falles d’Alàs, ja lliures de les restriccions de la pandèmia del primer any i —creuem els dits—, del risc d’incendis que va imposar la versió reduïda de l’any passat. La festa s’ha consolidat en el calendari fallaire del Pirineu, i ara per ara és l’única de l’Alt Urgell. Alàs celebrarà la baixada de falles més jove i, paradoxalment, la més antiga de la serralada. El seu èxit, però, no ve donat per l’existència d’un document antic, sinó per tota la gent d’Alàs i de tot el municipi que s’ho ha cregut i s’ho ha fet seu, i que s’hi ha posat amb ganes de festa i orgull de poble. Aquest és el seu gran èxit.