Òscar Augé Martínez: "Els arqueòlegs fem anar més el pic i la pala que el raspall i el paletí"

El passat dia 23 de juny, divendres, es tancava la quarta fase de l’excavació del jaciment arqueològic de les Monges, al centre històric de la Seu d’Urgell, on l’any 2019 es descobrí, d’una forma més o menys fortuïta, l’existència d’un barri menestral de la ciutat medieval. Malgrat les circumstàncies més aviat erràtiques que van comportar la troballa, l’Ajuntament va apostar decididament per recuperar unes restes que expliquen molt de la vida a la Seu d’Urgell durant la baixa edat mitjana i de bona part de l’edat moderna. La campanya d’enguany ha servit per excavar dos forns de terrissa del segle XVI, que permetran establir unes tipologies ceràmiques que poden facilitar l’estudi de terrisses localitzades en jaciments andorrans i cerdans, i també una torre cantonera de la muralla medieval. La Carla, el Jose i l’Andrea hi han estat treballant, tots ells coordinats per l’Òscar Augé Martínez (la Seu d’Urgell, 1974).

Ets segurament l’arqueòleg que més ha excavat a la Seu. Des de quan t’interessa l’arqueologia?

Amb vuit anys ja anava dient a tothom que volia ser arqueòleg, sense tenir gaire clar què volia dir això. M’agradaven els reportatges de TV2 de civilitzacions antigues, dels maies... i això m’atreia molt. Vaig seguir amb la idea fixa mentre va durar l’institut, però quan vaig acabar em van començar a omplir el cap amb la idea que això de l’arqueologia no tenia futur, i vaig acabar fent belles arts. Hi vaig durar un any. El curs següent, finalment, vaig matricular-me a la llicenciatura d’història Universitat Autònoma de Barcelona. Història, perquè aleshores —parlem del curs 1992-1993— no existia el grau d’arqueologia. Havies de fer història i a partir de segon o tercer curs et començaves a especialitzar. En qualsevol cas, jo m’estimo més haver-ho fet així perquè vaig adquirir uns coneixements sobre els contextos històrics que són imprescindibles per a la tasca arqueològica, i que avui en dia són molt justos en els continguts que configuren les assignatures del grau específic d’arqueologia. En qualsevol cas, vaig aprendre arqueologia anant a excavacions quan podia, alternant-ho amb la feina de l’estiu. I sobretot vaig aprendre molt treballant en grup, especialment amb l’equip que va crear l’Ermengol Gassiot d’arqueologia d’alta muntanya, al Parc Nacional d’Aigüestortes i de Sant Maurici.

El cinema ha embolcallat la vostra feina de romanticisme. Què hi ha de real en això?

La feina d’arqueòleg és molt vocacional. Si hi arribes és perquè ho vols fer, i considero que és una sort poder-te dedicar a allò que realment vols fer. Ara, de romanticisme res de res. No anem a buscar tresors. Aquest concepte ja fa molt temps que s’ha superat. És una feina molt dura, molt física. Ets un manobra especialitzat que treballa a remolc de l’obra pública o privada, generalment a pic i pala darrere d’una màquina, i de tant en tant amb paletí i pinzell. Estàs a sol i serena i amb l’edat comença a ser cansat. De tota manera, és això: m’apassiona. Quan estic excavant un jaciment com el de les Monges a les nits em costa dormir pensant què sortirà l’endemà.

Com veus el futur de la recerca arqueològica a la Seu d’Urgell?

Prometedor. Sempre que hi hagi la voluntat política de continuar amb la tendència de tres anys cap aquí. La Seu d’Urgell té un centre històric de primer ordre al Pirineu, amb un potencial arqueològic brutal. Però cal creure-se’l per tal de convertir aquest patrimoni en una eina de desenvolupament. Durant massa temps els consistoris han fet els ulls grossos. Els polítics tot sovint manifesten tenir bona voluntat al respecte, fins i tot davant de desastres com el de cal Rovelló, que va edificar-se sense control arqueològic, o altres, i et manifesten que no tornarà a passar, però passa. Estan massa supeditats al parer d’uns tècnics que no sempre tenen interès en aquests afers, malgrat tenir eines com el Catàleg Municipal, que cal creure’s complint la legalitat i donant múscul a l’àrea de cultura i patrimoni amb personal tècnic. En qualsevol cas, és prometedor pel potencial enorme del subsòl, amb un discurs potent i, aquí a la Seu, a més, amb un públic àvid de novetats en el camp del coneixement del passat de la nostra ciutat. Tot això i els canvis de tendència vistos darrerament generen una espurna d’esperança que les coses començaran a fer-se bé.

I com hi encaixa el jaciment de les Monges?

El jaciment de les Monges és el Jaciment de la Seu, així, amb majúscula. Per un arqueòleg de la Seu d’Urgell és un somni poder treballar en això. Des del punt de vista de l’estudi del passat de la ciutat és una mina d’informació i des del punt de vista de la gestió patrimonial és un exemple a seguir, gràcies als polítics del consistori que hi van creure. Ara cal decidir si això quedarà com un esvoranc o si esdevindrà alguna cosa de la qual la gent de la Seu pugui gaudir-ne i presumir-ne. La troballa del jaciment de les Monges va ser una mena de loteria per a la Seu. Va ser a més una gran sort que aparegués en un espai de titularitat municipal que no tenia cap ús concret i d’aquí n’està sortint un veritable retrat d’allò que era la Seu durant una bona part de la seva història medieval, amb evidències del despoblament a causa de la pesta negra, de la inseguretat dels temps amb la construcció de la muralla, de la seva especialització artesanal o de fins i tot de la ruïna de les finances medievals amb l’aparició de moneda encunyada en plom. Tot plegat, una llàstima que no s’hagi fet abans en altres espais.