"Love story" als Pirineus

The Cloisters és un equipament cultural imprescindible per a qualsevol interessat en l’art medieval que visiti la ciutat de Nova York. Situat a la part alta de Manhattan, mirant cap al riu Hudson, s’ubica al bell mig d’un parc enjardinat i arbrat i té l’aspecte d’un monestir romànic que culmina amb una torre quadrangular. Tot plegat una mica artificiós, fruit d’un projecte constructiu de la dècada de 1930 que volgué integrar capelles, sales d’exposició i claustres, entre ells la meitat del de Sant Miquel de Cuixà, per crear un espai on exposar el bo i millor de l’art medieval que els magnats americans anaven adquirint d’Europa des del segle XIX.

Farà cosa d’un mes vaig tenir l’oportunitat de passejar-m’hi amb la intenció d’anar a visitar les tombes del panteó dels comtes d’Urgell, provinents de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, d’on foren extretes l’any 1906 per començar un periple transoceànic després d’enterrar les restes de comtes i comtesses al cementiri de Vilanova de la Sal. El panteó fou ideat pel comte Ermengol X, un cop li fou restituït el comtat pel rei Pere el Gran, i fou construït amb tots els recursos tècnics i estilístics propis de l’esplèndida escultura gòtica catalana. A banda de fer-se construir el seu propi sepulcre, el comte Ermengol es va encarregar del sepulcre del seu avantpassat, el comte Ermengol VII, fundador del monestir, i també del sepulcre del seu germà Àlvar, vescomte d’Àger, i del dels seus pares, els comtes Àlvar I d’Urgell i Cecília de Foix, que ubicà tots dos en una mateixa capella, el del pare elevat en relació al de la mare, i perfectament identificables pels escuts que combinen els escacs de les armes d’Urgell amb els tres pals de Foix, encara amb restes de pintura groga, negra i vermella en tots ells.

Els pares d’Ermengol X havien estat protagonistes d’una història d’amor intensa i escandalosa per als seus coetanis, que mostra com al món de la política medieval també hi havia espai per a les altes passions. El jove Àlvar esdevingué comte d’Urgell a la tendra edat de quatre anys, l’any 1243. En assolir la majoria d’edat, cap a 1253, el rei Jaume I, mogut per interessos polítics i a desgrat del jove comte va arranjar el seu casament amb una parenta seva, Constança, de la poderosa família dels Montcada. Poc després, el comte d’Urgell va conèixer la germana del comte Roger IV de Foix, Cecília, de delicada bellesa si ens basem en l’efígie del seu sepulcre als Cloisters, de qui s’enamorà bojament. Tant, que s’hi volgué casar sense haver obtingut l’anul·lació del seu primer matrimoni. El comte de Foix va mostrar-se dubitatiu a acceptar la validesa d’aquest matrimoni bígam del comte Àlvar, però va valorar els avantatges de l’enllaç del seu llinatge amb el dels comtes d’Urgell, que tradicionalment havien donat suport als bisbes de la Seu, els seus enemics. I per ajudar a esvair qualsevol escrúpol, el comte Àlvar va renunciar a favor del comte de Foix a tots els seus drets sobre els llocs i els castells situats a la meitat nord del comtat d’Urgell, des d’Oliana fins a les altes valls d’Andorra.

La donació del comte Àlvar va dissipar tots els dubtes de Roger IV, que autoritzà el matrimoni de la seva germana Cecília l’any 1256. L’escàndol per bigàmia perseguí el matrimoni fins a la seva mort, amb l’esclat de diverses hostilitats dirigides pel propi rei i pels Montcades, salpebrades amb diversos plets davant de la Cúria de Roma, en els quals hi arribà a intervenir el cèlebre dominic Ramon de Penyafort,  confessor de Jaume I. Finalment, tip de la controvèrsia suscitada al voltant del seu matrimoni, i perseguit per les forces del rei, el comte Àlvar d’Urgell fugí a Foix amb la seva esposa Cecília, on morí l’any 1268. Dos anys després la seva vídua el seguí a la tomba.

I mentre tot això passava a cavall dels Pirineus, milers de quilòmetres a l’oest, al marge d’un continent totalment desconegut a l’Europa del moment, hi havia una illa boscosa, poc poblada per unes tribus de parla algonquina que alguns anomenaven els delaware. Vivien de la caça i de la pesca en petits assentaments a la riba dels dos grans rius que envoltaven aquella gran illa, que anomenaven Mana-hatta. Poc s’imaginava Ermengol X que aquells sepulcres que va encarregar per a ell mateix i per als seus avantpassats algun dia acabarien en aquell indret remot.