Turisme de guerra a la Cerdanya

Eric Hobsbawm fou un historiador britànic que es considera un dels pensadors clau del segle XX. Fill de pares jueus, nasqué l’any 1917 a Egipte, de forma circumstancial, en una època en què l’Imperi britànic abastava els cinc continents, i es formà com a historiador a la Universitat de Cambridge. De fermes conviccions marxistes, per les quals fou investigat per l’MI5 britànic, Hobsbawm és molt reconegut per les seves investigacions sobre el capitalisme industrial, el socialisme i el nacionalisme, així com els moviments revolucionaris, plasmats en la seva tetralogia sobre la història dels segles XIX i XX, entre moltes altres obres de referència.

A l’edat de 19 anys, el jove Eric Hobsbawm va traslladar-se a París amb una beca del London County Council per estudiar francès. Era l’estiu de 1936 en una Europa cada cop més convulsa i carregada de mals presagis. Un dia, cap a finals de juliol, li va tocar la loteria, així, literalment. Res de gros, tot just un centenar llarg de francs que va invertir en viatjar una mica per França, aprofitant l’abaratiment dels viatges en tren, propiciat pel govern del Front Popular amb la finalitat de permetre als francesos gaudir d’una extravagància que havia introduït aquell mateix any, les vacances pagades per a tots els treballadors.

Hobsbawm va agafar el tren a l’estació d’Orsay en direcció cap al sud, en un periple en què va descobrir també les possibilitats de l’autoestop i les bondats de càmpings i albergs de joventut. Va arribar al Pirineu, possiblement a la Tor de Querol i, aprofitant la proximitat, es va sentir temptat per conèixer de primera mà la situació espanyola després de l’esclat de la Guerra Civil. D’aquesta manera, va acostar-se a la frontera amb voluntat d’entrar a Espanya, però en un primer intent, un milicià malcarat el va fer retrocedir, al·legant que no portava els papers adequats. Sense rendir-se, Hobsbawm va caminar un quilòmetre llarg fins al proper pas fronterer, i allà el van deixar creuar sense cap problema. Va passar la resta del dia passejant pel Puigcerdà revolucionari que, a ulls del britànic, semblava aleshores una comuna independent dominada pels anarquistes en combinació amb membres del POUM. Sense saber ben bé com —no parlava espanyol ni català, tot i que trobava aquesta darrera llengua estranyament propera al francès— va saber comunicar-se bé amb els autòctons, que estaven molt encuriosits per aquell estranger inesperat en aquell racó de món. A la plaça major, que Hobsbawm designa com a «main square», sense més precisions, va trobar uns quants camions on pujaven els voluntaris per anar al front. Tan bon punt se n’omplia un, marxava en direcció a la guerra. Als cafès i als bars hi havia grupets de persones, diaris en mà, parlant de política, i en general no recorda que hi passegessin gaires milicians i en tot cas, cap miliciana. El dia, fins aleshores tranquil, no va acabar bé. El jove milicià que no l’havia deixat passar la frontera al matí va tornar a Puigcerdà en acabar el seu torn i se’l va trobar menjant i xerrant tranquil·lament a la plaça. Immediatament va informar de la seva presència al comissari polític i Hobsbawm va ser arrestat i interrogat, educadament però amb fermesa, sospitós per ser estranger i haver passat la frontera de manera irregular i, a sobre, desafiant la prohibició explícita de no creuar-la. Finalment, el van deixar marxar, a condició que tornés al costat francès de la frontera, de nit, per un carrer fosc i a punta de pistola, en una situació que el va posar molt nerviós, fent-li témer el pitjor, però sense cap més conseqüència. I d’aquesta manera va acabar el fugaç contacte de Hobsbawm amb la Guerra Civil. Un contacte que, si hagués anat d’una altra manera, el podria haver posat en un d’aquells camions per anar a lluitar per la República, com havien fet altres joves anglesos.

Eric Hobsbawm va recollir, molts anys després, aquesta vivència a Interesting Times: A Twentieth Century Life, la seva autobiografia publicada l’any 2002, on confessava que l’experiència de Puigcerdà va ser per a ell el seu primer contacte i l’origen d’una fascinació permanent vers aquells revolucionaris sorgits de l’anarquisme espanyol, que el faria tornar a la Península en altres ocasions per visitar Casas Viejas, escenari de la insurrecció anarquista de 1933, o Barcelona, darrere de les traces del guerriller anarquista Quico Sabaté, abatut per la Guàrdia Civil l’any 1960. Un primer contacte en clau turística, al cap i a la fi, en una Cerdanya que poc tenia a veure amb les urbanitzacions que avui anomenen pletes i amb el Summer Fest.