Una marededeu amb doble nacionalitat

La gent que, com a mi, no li agrada gaire la calor, té una fita important el dia de la Mare de Déu d’agost, que diuen que a les set ja es fosc—hora solar, dues hores més tard en horari oficial—, i amb aquesta foscor que va menjant-se minuts del dia arriben les tronades, baixen les temperatures i els més grans sentencien que s’ha acabat l’estiu. Almenys abans anava així, ara amb el desgavell climàtic sembla que encara tindrem calor i sequera per dies, malauradament. Allò que no falla són les dues grans festes majors de l’Alt Urgell que se celebren tradicionalment per santa Maria, a Castellbò i a Organyà, on la tenen com a patrona, tal com indica l’advocació de les seves antigues esglésies col·legials.

En el cas de la Seu, en canvi, la veneració de la Mare de Déu, a qui està dedicada la catedral, no ha arrelat en el mateix grau que en els casos exposats. Segurament la potència dels dos grans bisbes sants, Ermengol i Ot, ha eclipsat qualsevol celebració que es pogués dur a terme a mitjan mes d’agost, malgrat que santa Maria d’Urgell, a més de ser la santa titular de la catedral, també projecta el seu patronatge sobre la ciutat, de manera que, almenys des de 1430 i possiblement des d’abans, forma part del seu escut, tal com podem apreciar en la imatge que figura a la correspondència que ens arriba de l’Ajuntament o en determinades construccions de caràcter públic, com la font del cap del carrer Capdevila.

   Font del carrer Capdevila amb l'escut de la Mare de Déu d'Urgell.

La imatge de Santa Maria d’Urgell, que podem contemplar en rèplica a l’absis de la catedral, és una imatge antiga, medieval, tot i que molt remodelada al llarg del segles. És una imatge força estilitzada, amb un gest, una relació entre Mare i Fill, una actitud i un tractament de plecs i caients de la roba que ens parlen d’un romànic tardà que prefigura el nou univers estètic que està a punt de despertar amb el nom de gòtic. Sabem d’una manera molt aproximada que la talla es va esculpir cap a 1200, després del saqueig de la catedral per part dels homes del comte de Foix i de la destrucció de la imatge anterior atribuïda al propi noble, que en presumí de manera jactanciosa dient que després de destruir santa Maria ja només li quedava destruir Déu, segons una sentència que possiblement és apòcrifa. Ja el mateix 1196, any del saqueig, la comtessa Elvira d’Urgell i el bisbe Bernat de Castelló cedien un seguit de censos d’Arcavell i de Coll de Nargó per reconstruir l’altar de Santa Maria, i probablement també la talla de la Mare de Déu, l’existent avui en dia.

Una imatge que es convertiria en el símbol de la Seu d’Urgell, que seria reproduïda al penó que brandaven els urgellencs quan anaven a la guerra o, com s’ha comentat, a la font del carrer Capdevila, que a principis de segle XX estava al passeig. Els revolucionaris francesos van decapitar-la l’any 1793, i els anarquistes van cremar el baldaquí que li va dissenyar l’arquitecte Jeroni Martorell cap a 1930.

Un aspecte molt curiós de la imatge de santa Maria d’Urgell és que, com a mínim des del segle XVI, també se la coneix com a Mare de Déu d’Andorra. La cosa li ve donada per una llegenda que explicava la seva ocultació a les valls d’Andorra en temps de la invasió sarraïna, a principis del segle VIII, per protegir-la de la destrucció a mans dels infidels, i que quan la situació es tornà més segura fou retornada a la Seu. No sabem en quin moment algú s’inventà aquesta llegenda, perquè està clar que és una invenció, ni amb quina finalitat. Potser per incentivar la veneració de la imatge —i, de pas, les almoines que això comportaria— per part dels andorrans? El cas és que, en funció de la seva nacionalitat poden canviar algunes coses. Si la Mare de Déu és d’Urgell, la data de la seva celebració hauria de ser el 15 d’agost, tal com passa a Organyà i a Castellbò, però si prenem el seu atribut andorrà, es tractaria tècnicament d’una marededeu trobada, o recuperada, i aleshores potser hauríem de celebrar la seva festivitat el 8 de setembre. Està clar que la vida a la frontera porta molts maldecaps, fins i tot per al santoral.