Des de quan a Organyà són ganxos?

Aquest cap de setmana la vila d’Organyà ha celebrat la vint-i-setena Fira del Llibre del Pirineu amb una bona afluència, malgrat la pluja de dissabte a la tarda, una organització impecable, a la qual ja ens tenen (mal) acostumats, i un ambient festiu i de trobada entre editors, escriptors, lectors, il·lustradors i llibreters que feia goig de veure i de viure. Celebracions com la d’aquest cap de setmana consoliden una mica més la posició de la vila d’Organyà en l’univers de les lletres catalanes, d’acord amb una trajectòria iniciada a l’edat mitjana per un anònim canonge de la col·legiata de Santa Maria, que va tenir l’ocurrència de recollir unes homilies per escrit i en llengua vernacular.

A banda de les Homilies, una de les grans marques d’identitat dels veïns i les veïnes d’Organyà és el malnom de ganxos, comunament acceptat pels seus habitants amb orgull. I si les Homilies són fruit de la feina d’un canonge del segle XIII, el malnom de ganxos està íntimament lligat a la figura d'un bisbe encara més antic, sant Ermengol, que va propiciar-lo arran de les vicissituds que va patir el seu cadàver després d’una mort accidentada.

Les versions de la història són diverses, però totes elles comencen a Pont de Bar, a poc més de trenta quilòmetres aigües amunt d’Organyà. El 3 de novembre de 1035, el bisbe Ermengol d’Urgell, en una visita d’obres del pont que hi havia fet construir, va patinar i va caure al Segre, iniciant el seu cos una cèlebre baixada riu avall que va alertar tots els pobles de la ribera. Una versió de la història explica que el jovent d’Organyà, equipat amb ganxes de raier, va aconseguir recuperar del riu el cos del bisbe. Una altra versió, més malintencionada i segurament confeccionada a l’escalf de les rivalitats amb els pobles veïns, diu que en realitat els veïns d’Organyà, amb les seves ganxes, van arrossegar l’albarda d’un ruc que van confondre amb el cos del sant, finalment recuperat aigües avall.

En qualsevol cas, les ganxes de raier utilitzades amb major o menor encert per recuperar el cos del sant, van atorgar el malnom amb què serien coneguts els d’Organyà d’aleshores ençà... o almenys això diu la llegenda. Perquè ja sabem que les llegendes no sempre són del tot ajustades amb allò que podria haver passat i, tornant al títol de l’encapçalament, hi ha algunes evidències que descarten la baixada miraculosa del cos de sant Ermengol Segre avall l’any 1035, i que descartarien, per tant, el malnom de ganxos ja en aquesta data tan endarrerida.

Segons una primera versió de la vida de sant Ermengol, atribuïda a un escrivà de l’escola catedralícia de la Seu anomenat Borrell i redactada, segons Cebrià Baraut, cap a 1045, el bisbe d’Urgell es trobava al capdamunt del pont, treballant ell mateix en la construcció quan va relliscar i va caure sobre les roques del Segre. Es va obrir el cap i se li escampar el cervell, segons el morbós detallisme del tal Borrell. Quan els canonges de la Seu van assabentar-se’n, van pujar fins al Pont de Bar, van dipositar el cos del bisbe difunt en un fèretre i van traslladar-lo a la catedral, on fou enterrat. Res de baixades miraculoses per tant. I l’escena encara és representada d’aquesta manera a l’urna de fusta del sant, elaborada cap a 1616 i actualment al Museu Diocesà d’Urgell, amb el bisbe jaient al peu del pont, exànime i amb un trau al cap, i un clergue i un obrer recuperant el cos mentre un altre home s’ho mira des de dalt.

                               Escena de la mort del bisbe Ermengol de l'urna de fusta de 1616. Museu Diocesà d'Urgell.                     

En canvi, a l’ostentosa urna de plata de sant Ermengol, elaborada per l’argenter barceloní Pere Lleopart l’any 1753, figura, en un medalló lateral fet amb plata repussada i sobredaurada, l’escena del cos de sant Ermengol baixant pel Segre, en un indret situat per sota d’un tram amb tres ponts, també representats a l’escena, i envoltat de gent que l’assenyala, un indret que bé podria representar l’emplaçament d’Organyà, a la sortida de Tresponts. La llegenda de la baixada, per tant, hauria madurat entre aquestes dues dates de 1616 i 1753, probablement en un context de renovada veneració del sant, esperonada per l’Església d’Urgell, que hauria fet seva la idea d’aquesta baixada Segre avall evocant una mena de visita pastoral pòstuma per part del difunt, en què es faria present per darrera vegada entre tots els seus fidels de la ribera del Segre, potser a títol de comiat.

Escena de la baixada del cos del bisbe Ermengol de l'urna de plata de 1753. Museu Diocesà d'Urgell.

Dins d’aquest període, i molt especialment a partir del segle XVIII, l’explotació dels boscos de la conca alta del Segre s’havia reactivat per a la construcció de l’armada espanyola, tal com testimonia, entre altres, el Rètol de Fígols, un curiós gravat a la roca del qual en parlarem un altre dia. Aquesta fusta era baixada fins a la costa, on es trobaven les drassanes reials, en forma de rais, pel riu Segre, d’acord amb una activitat que aportà una nova i sucosa font d’ingressos en indrets com Coll de Nargó i també Organyà. Aquesta realitat de la presència dels raiers amb les seves ganxes, segurament va acabar d’arrodonir la llegenda que donà nom als ganxos d’Organyà.