La torre dels urgellins

Diumenge passat vam anar a dinar a cal Tupinet de Montellà. Bon menjar i abundós, i tracte excel·lent, com a mi m’agrada. Totalment recomanable. Quan sortíem del restaurant, em vaig fixar amb un objecte sobre un moble del menjador que em va cridar l’atenció. Era el curiós envàs de cartró d’unes pastes que en deien urgellins, que reproduïa la torre que corona la façana principal de la catedral. Potser feia quaranta anys que no en veia cap. No recordo haver-les tastat mai, crec que més aviat es venien a les pastisseries de la Seu com a record per a turistes, tot i que tampoc no n’estic segur. No havia estat aquesta l’única ocasió en què la torre que culmina la catedral va prestar la seva imatge a un producte alimentari elaborat a la Seu. Recordo igualment un formatge elaborat a Lleteries i anomenat La Torre que portava imprès aquest element a l’etiqueta.

Fins a cert punt, la torre esmentada, menuda i esvelta, que culmina la façana principal de la catedral de la Seu, ha esdevingut amb els anys una icona de la nostra ciutat, tot i que mai tan poderosa com el gran referent iconogràfic per antonomàsia, que és la serra del Cadí. En tot cas, cal dir a favor de la torre de la catedral que la seva potència icònica s’ha desplegat en èpoques més recents que la serra del Cadí, ja que va restar oculta durant segles per les estructures afegides a la catedral, i no es va redescobrir fins a la dècada dels anys 50 del segle XX.

La torre en qüestió és una estructura de dos nivells amb finestres obertes a l’exterior, geminades al nivell inferior i trigèmines al superior, i coronada amb merlets de perfil triangular, construïts en la restauració dels anys 50, sembla que inspirats en un precedent medieval. Actualment no té cap mena d’accés i pràcticament “flota” sobre l’actual coberta de la catedral, fet que podria estar en l’origen d’una certa torsió que darrerament ha animat les converses de la ciutat sobre l’eventualitat d’un hipotètic esfondrament, que els tècnics especialistes en la matèria s’han apressat a descartar.

Construïda amb petits carreus perfectament escairats, que combinen el granit i el gres vermellós, la torre degué acollir originàriament unes campanes que, cap a finals de l’edat mitjana, haurien estat substituïdes per un rellotge mecànic, el primer de la Seu. Les reformes i les ampliacions de la catedral durant els segles XVI, XVII i XVIII van acabar ocultant el campanaret entre els paraments realçats del temple catedralici, de manera que n’hi havia poca constància quan s’iniciaren els projectes de reforma del conjunt a partir de principis del segle XX.

De fet, els primers projectes de restauració de Josep Puig i Cadafalch pels volts de 1918, obviaven totalment l’existència d’aquest campanaret. L’arquitecte treballava amb la idea d’una influència plena del romànic italià en l’obra de la Seu, i els seus referents de Parma, Piacenza o Mòdena no tenien cap element similar a la petita torre del campanar, de manera que Puig i Cadafalch va optar per eliminar-la. En aquest sentit, no deixa de ser paradoxal que l’any 2018, amb motiu d’una exposició organitzada per commemorar el centenari d’aquests primers projectes de restauració, no se’ns va acudir cap altra cosa que posar-hi la imatge del campanaret com a logotip. Un element que, si s’hagués seguit fil per randa el projecte de restauració del cèlebre arquitecte modernista, s’hauria perdut per sempre més.