Oliana, l'última frontera

    El grau d'Oliana, amb la presa i la carretera del pantà. Foto de Jordi Pasques i Canut.

Tercer diumenge de juliol, mitja tarda. Tornem a casa després d’haver passat a la platja el pont del 14 de juliol. Arribem a Oliana, fem la rotonda de cal Petit i prenem la variant, tot creuant el Segre i deixant la vila a la nostra dreta, autovia amunt, cap al grau d’Oliana. Parem a l’àrea de servei de Castell-llebre per omplir el dipòsit, aprofitant la diferència de preu, i continuem endavant. A mà esquerra, poc abans de l’àrea dels Esplovins, veiem la duana i l’antiga gendarmeria, abandonada de fa dècades, del temps de la integració espanyola a la Comunitat Europea. Durant un temps havien dit que en aquests congostos, ara travessats per túnels i viaductes, hi veuríem un pantà. Quina bestiesa!!! Avui el trànsit és dens, però en quinze minuts a tot estirar arribarem a casa, a La-Siège-d’Urgell.

Aquesta estranya situació, pròpia d’un relat d’història ficció, bé podria haver estat una realitat si l’any 1660 les coses haguessin funcionat d’una altra manera. Després de gairebé vint-i-cinc anys de guerra, els representants d’Espanya i de França s’asseien a la taula de negociacions i signaven el Tractat dels Pirineus que, de fet, dels Pirineus en parlava ben poc. Només un dels seus 124 articles es referia explícitament a la frontera pirinenca, i determinava que l’antic comtat del Rosselló i la vegueria del Conflent passarien al regne de França, i que cap a ponent seria la carena pirinenca la que definiria la frontera.

Per on passava la carena pirinenca era una qüestió que al segle XVII no estava del tot resolta, i estava subjecta a diverses interpretacions interessades. Per això, enmig d’una intensa activitat diplomàtica i d’espionatge a un costat i altre de la carena, a finals de març de 1660 es va reunir a Ceret, al Vallespir, una comissió formada per dos representants de cada regne per determinar exactament quina havia de ser la nova línia fronterera. Cadascuna de les parts sostenia les seves raons i aportava les seves proves i, el que era més important, cadascuna de les parts estava disposada a fer trampes per tal que el disseny de la nova frontera fos el més avantatjós possible per als respectius interessos nacionals.

El pes de la negociació de la part francesa va recaure en la figura excepcional de Pèire de Marca, home d’origen bearnès, d’una gran erudició, que havia estudiat dret a Tolosa i exercit d’advocat a Pau. Després de quedar-se vidu, començà la carrera eclesiàstica i, en aquells moments, era ni més ni menys que l’arquebisbe de Tolosa. Durant els anys en què Catalunya estigué, arran de la Revolta dels Segadors, sota la sobirania de Lluís XIV, Pèire de Marca esdevingué visitador general i es va dedicar a documentar-se de manera exhaustiva als principals arxius catalans per proveir-se d’arguments per justificar l’annexió francesa. Durant les converses de Ceret, els arguments de Pèire de Marca dibuixaven una línia fronterera que havia d’incloure tota la Cerdanya, fins a coll de Jou, al terme d’Urús, i des d’allà continuar per la carena de la serra del Cadí, que havia de dibuixar la frontera entre França i Espanya, amb la Seu dins del costat francès. Des del Cadí, la ratlla fronterera hauria de trencar cap al sud, fins al Grau d’Oliana i a partir d’allà, amb poques especificacions, tornar a pujar fins a la Val d’Aran.

Aquest traçat quedava justificat pels límits de l’antic vescomtat de Castellbò, que arribava pel sud fins a l’antic terme de Coll de Nargó. Pèire de Marca vinculava el vescomtat a la sobirania del rei francès, descendent directe dels vescomtes de Castellbò, si bé confessà en una carta al cardenal Mazzarino, el seu superior, que havia forçat els arguments històrics i havia descartat aquelles dades que eren contràries als interessos de França. També pel costat espanyol es va optar per l'adulteració de la realitat històrica, amb l’ordre de destruir la creu de la Penella, que actualment es trobaria al fons del pantà d’Oliana, en la qual hi havia esculpides les tres barres dels comtes de Foix i les dues vaques dels vescomtes de Bearn, com a indicador del límit meridional del vescomtat de Castellbò i possible argument per a les reivindicacions franceses. S’eliminava, d’aquesta manera, qualsevol indici de l’antiga jurisdicció foixenca sobre aquells territoris com a mesura per evitar que totes les jurisdiccions situades al nord d’Oliana passessin al regne de França, amb una frontera que hauria coincidit, més o menys, amb l’actual presa del pantà.

Les converses finals, però, no van tenir en compte els plantejaments de Pèire de Marca. Impedit d’assistir a les darreres converses per malaltia, s’acabà acordant la cessió a França exclusivament de la vall de Querol i dels trenta-tres pobles que unien aquesta vall amb el Conflent. Potser si Pèire de Marca no hagués emmalaltit, avui tindríem tots una major fluïdesa en la llengua de Molière.