Bragafolls, o per què a Andorra no hi ha castells

    Vista del paratge on se suposa que s'ubicà el castell de Bragafolls, a la parròquia de Sant Julià.

Una de les moltes peculiaritats que diferencia les valls d’Andorra dels territoris veïns, tant els del nord com els del sud, és el fet que al Principat no hi ha castells, i no perquè no s’hagin conservat, com passa a l’Alt Urgell, sinó perquè mai no han existit. I aquest és, segurament, el tret diferencial més antic que existeix entre Andorra i els territoris que hi confinen, especialment la comarca de l’Alt Urgell, amb la qual, d’altra banda, tants vincles històrics l’uneixen.

Bragafolls en té l’explicació. Es tracta d’un indret perdut enmig del bosc, entre Nagol i Aixirivall, a la parròquia de Sant Julià de Lòria. Una tartera al vessant és tot allò que queda d’un intent fracassat d’erigir un castell que havia de servir per controlar les comunitats andorranes, tal com s’estava fent en altres indrets del comtat d’Urgell, al qual pertanyia Andorra, amb la construcció de nous castells o amb la rehabilitació dels més antics, com Castellbò, Tost, Ars, Cabó o Lavansa entre altres. Tot això passava poc abans de l’any mil, quan Borrell II, comte de Barcelona i d’Urgell, tenia molts problemes per gestionar uns dominis tan extensos i dispersos amb uns mètodes administratius que, en el millor dels casos, podríem qualificar de rudimentaris. La solució ideada pel comte passava per cedir la gestió de les valls urgellenques als grans magnats de la zona, que desplegarien la seva autoritat des dels seus castells amb el suport d’unes guarnicions armades finançades amb les rendes obtingudes dels veïns, normalment per la força. La iniciativa funcionà en tots els casos, com estava funcionant a bona part de l’Europa occidental en aquells estadis primigenis de la feudalització, però a Andorra les coses van anar d’una altra manera.

El castell que el comte Borrell pretenia erigir a les Valls havia de ser emplaçat a l’actual parròquia de Sant Julià, és a dir, al sud del territori, en un punt prominent sobre l’actual nucli de població que controlava la via principal d’accés al cor de les Valls. En aquest cas, la gestió del castell i de les seves rendes havia d’anar a càrrec de l’Església d’Urgell, concretament d’un personatge que era ardiaca de la catedral i que s’anomenava Sendred. Els andorrans, però, potser alertats per com els havien anat les coses als seus veïns, i conscients de les noves formes d’opressió generades al voltant dels castells feudals, van oposar-s’hi amb fermesa, van destruir el castell i van expulsar l’ardiaca Sendred, i tot això poc abans de l’any 992.

L’anomenat afer Bragafolls és un episodi no gaire conegut de la història d’Andorra, tot i tenir enormes repercussions en l’evolució futura del territori i de les seves comunitats. La fermesa dels andorrans va deixar la seva vall al marge de la intromissió senyorial, i només en alguns casos molt específics, quan necessitaven ajuda, negociaren amb algun senyor el préstec dels seus serveis militars, tal com passà amb els Caboet. Però més enllà d’aquests concessions, serien els propis andorrans com a col·lectiu els que acabarien exercint les potestats que en altres territoris veïns exercien els senyors feudals. Fins i tot quan el comte d’Urgell va vendre les Valls al bisbe l’any 1133, ho va haver de fer amb l’avinença dels andorrans, un col·lectiu de muntanyencs que, de manera excepcional, va ser capaç de resistir-se a les imposicions més crues del feudalisme allà on altres comunitats veïnes havien fracassat.

A la llarga, però, quan els senyors es proposaren doblegar la resistència dels andorrans, van adoptar l’estratègia de construir els seus castells al voltant de les Valls, sobre les principals vies de comunicació que hi entraven i en sortien, tal com ho van fer els comtes de Foix amb la Bastida de Ponts, a l’actual Farga de Moles, o els bisbes amb el castell d’Arcavell, en tots dos casos al segle XIII. Aquests castells fiscalitzaren el pas dels andorrans, dels seus bestiars i de les seves mercaderies en un moment en què la seva economia començava a bolcar-se decididament cap a l’exterior. A partir d’aleshores, no tindrien altre remei que substituir l’antiga estratègia de la confrontació i de la resistència activa per una negociació permanent que acabaria definint el tarannà dels andorrans. I amb això es prepararia el camí dels Pariatges i de tot allò que acabaria esdevenint Andorra en el futur.