El campanar i el ruc

El passat dia 11 de novembre, coincidint amb la festa de sant Martí, vam pujar a Bescaran a fer una visita guiada pel poble. El punt de trobada era l’església vella que, malgrat la seva ruïna, conserva un magnífic campanar romànic del segle XI. De manera excepcional, aquell dia el van obrir i tots els que van voler van poder visitar-lo.

Malaguanyada església, la vella de Sant Martí. Devia de ser un gran exponent de l’arquitectura romànica comarcal que acabà ensorrada per l’abandó i la manca de manteniment a partir del trasllat de la parroquial a l’interior del poble, cap a principis del segle XIX. El testament de Pere Clergue, rector de Bescaran, redactat per ell mateix l’any 1218, ens permet saber alguna cosa més. L’absis de l’església, orientat a llevant, acollia l’altar major. L’ara de l’altar tenia un reconditori que custodiava les relíquies de sant Valentí. Què hi feien en aquella església? No ho sabem. El cas és que aquest altar major estava presidit per unes pintures murals de l’estil d’aquelles que es conserven parcialment a Estamariu, amb un pantocràtor de mirada terrible que, més que prometre la vida eterna, amenaçava a tot aquell que es desviés un sol mil·límetre de la doctrina amb les espantoses penes de l’infern.

Prop de l’altar major, l’esmentat Pere Clergue havia erigit un altre altar en honor a la Mare de Déu, i imaginem que no hi deuria faltar la preceptiva talla de fusta que, igual que les pintures i la relíquia, no han arribat als nostres dies. En aquells moments l’església ja tenia un porxo on es devien d’aplegar els bescaranencs per tractar sobre els seus afers comunitaris, un espai vinculat amb el cementiri que envoltava el temple i on eren enterrats els veïns amb més recursos, començant pels senyors del castell de Bescaran, ubicat al capdamunt de l’actual nucli de població. Finalment, la porta d’accés sembla que s’obria al mur de migdia, segons es desprèn de l’ordre emesa l’any 1576 pel visitador del bisbe de la Seu, per la qual, a banda de prohibir que es ballés i que es jugués dins del temple, es prohibia també que homes i dones es barregessin durant la missa, i es manava que les dones seguessin de la porta cap avall, cosa que ens fa pensar en aquesta ubicació lateral de l’obertura principal, encarada al sud buscant la llum del sol, per ajudar a il·luminar l’interior del temple, segons unes ordenances que semblaven fruit d’una personalitat amargada i amb ànims d’amargar la vida a la resta dels mortals.

A diferència de la resta de l’església, i sortosament, el campanar de Sant Martí sí que s’ha conservat. Es tracta d’una estructura de secció quadrada, construïda amb posterioritat al temple. Romànic, amb decoració llombarda a base d’arquets cecs i amb finestres geminades, és un dels campanars medievals més reeixits de la comarca de l’Alt Urgell, sempre amb el permís del campanar circular de Sant Martí d’Ars, és clar. En el decurs de la visita del dia 11, vam poder observar que havia crescut una mica d’herba a la teulada, fet que va inspirar un exercici arriscat per part de qui escriu aquestes línies: explicar una de les dites que fa més famós aquest campanar arreu de la comarca, la història del ruc que hi van penjar perquè es mengés les herbes que creixien a la coberta. Lligat pel coll amb una corda, a mesura que la pujaven, la bèstia obria la boca i treia la llengua, delerosa de tastar aquell be de Déu d’herbes que creixien en un indret tan capriciós, segons interpretaven els esforçats bescaranencs. Però no era ben bé això: el que passava era que la bèstia s’anava ofegant fins que va morir escanyada abans d’assolir el seu objectiu.

Aquesta i moltes altres dites d’un calibre similar, poca-soltes i sovint malintencionades, han escarnit els veïns de Bescaran durant generacions. Fins i tot Joan Amades recull, en el seu Costumari català, la fama de ser una mica curts de gambals, en una entrada de quatre pàgines de la seva obra enciclopèdica, publicada cap als anys 50 del segle XX, on recollia que aquesta fama s’havia escampat per Catalunya i que havia generat certa curiositat per conèixer el poble i els seus habitants. És difícil interpretar quin podria ser l’origen aquesta fama d’una població d’alta muntanya relativament propera a la Seu. La vida devia de ser molt dura i els seus veïns tan humils i modestos que, potser, quan baixaven al mercat de la capital de la comarca, eren rebuts amb l’altivesa d’aquells que tenien la butxaca més plena i la vida més fàcil. Qui sap si aquest seria l’origen de la immerescuda fama dels habitants de Bescaran. Val a dir, però, que tots els presents van saber riure amb esportivitat davant de la dita del campanar i el ruc, una dita que, d’alguna manera, també forma part del patrimoni de la comarca. Perquè ningú no ha dit mai que el patrimoni no pugui ser també poca-solta.