Montaillou en el record

 

    Nucli de Montaillou, wikimedia commons.

A mitja hora escassa de la vila ariegesa d’Ax-les-Thermes, per una carretera estreta que s’enfila muntanya amunt, amb molts revolts i habitualment gelada a l’hivern, s’arriba al petit nucli de Montaillou, Montalhon en occità, la darrera població abans de deixar el departament de l’Ariège i passar al de l’Aude. És un poble pintoresc, situat al peu de les restes d’un antic castell i envoltat de muntanyes, amb tan sols 17 habitants censats l’any 2020. I malgrat això, es podria considerar un dels micropobles més famosos d’Europa, si més no entre els historiadors, gràcies a una sèrie de circumstàncies que remunten a principis del segle XIV.

En aquells moments, les àrees pirinenques de l’antic comtat de Foix estaven sent esporgades de les darreres restes de catarisme. Montaillou era una comunitat on la pràctica totalitat dels seus habitants, fins i tot Pere Clergue, el seu rector, tenien una clara simpatia pels heretges i foren víctimes, en conseqüència, de l’acció dels inquisidors. Foren molts els que fugiren a Catalunya i s’establiren com a pastors transhumants a cavall de la Cerdanya i el Maestrat, al nord del regne de València. Jacques Fournier, bisbe de Pàmies i futur papa Benet XII, fou un dels perseguidors més obstinats amb qui se les van haver de veure els veïns de Montaillou. Va dirigir una campanya molt minuciosa, en el decurs de la qual recollí el testimoni de desenes de sospitosos en un registre inquisitorial, actualment dipositat a l’Arxiu Secret del Vaticà, que recull d’una manera meticulosa, gairebé obsessiva, tots els aspectes de la vida quotidiana, de les relacions, dels escàndols i de tot allò que considerà rellevant per processar els malaurats muntanyencs. Fins i tot envià caçadors de recompenses a la Corona d’Aragó per tal de capturar els veïns exiliats i retornar-los al domini episcopal per jutjar-los ell mateix.

Als anys seixanta del segle XX el registre inquisitorial de Jacques Fournier fou transcrit i publicat en tres volums per Jean Duvernoy, un dels grans investigadors francesos del catarisme que, alhora, va servir com a base a Emmanuel Le Roy Ladurie per composar la seva obra més coneguda: Montaillou, village occitan (1975). D’origen normand, Emmanuel Le Roy Ladurie es llicencià en lletres l’any 1949 i s’especialitzà en la branca d’història. La seva obra, dedicada a Montaillou, es convertí en el paradigma d’una nova manera d’aproximar-se al passat a través de l’estudi intensiu, amb afany gairebé antropològic, d’un cas específic i local, per extreure’n conclusions d’abast general. D’aquesta manera, i amb aquesta obra, Le Roy Ladurie es convertí en un pioner de l’anàlisi microhistòrica i esdevindria per aquest motiu un dels historiadors més cèlebres del darrer quart del segle XX.

                                               Emmanuel Le Roy Ladurie, l'any 2010, wikimedia commons.

Emmanuel Le Roy Ladurie ens va deixar la setmana passada, el passat dimecres 22 de novembre concretament, a l’edat de noranta-quatre anys, al seu Calvados natal. La notícia em va fer venir a la memòria un dia del mes d’agost de 2006 en què vaig coincidir amb ell ni més ni menys que a Montaillou, en el decurs d’un festival que havia organitzat la comuna per homenatjar els principals estudiosos que havien fet famosa la població. No recordo ben bé com va anar, però també m’hi van convidar per presentar el meu llibre Càtars al Pirineu català. Va ser una de les presentacions més compromeses de la meva vida. Entre els assistents, a primera fila, hi havia el mateix historiador normand, acompanyat pel seu amic Jean Duvernoy, que havia transcrit el registre de Jacques Fournier, junt amb l’Anne Brenon i el Jean-Louis Gasch, dues altres primeres espases en l’estudi del catarisme en l’àmbit francès. I jo amb el meu francès llegit, vacil·lant i tremolós, intentant sortir-me d’aquella situació com abans millor i desitjant estar a un milió de quilòmetres d’allà. No obstant, tots van ser molt amables i tolerants amb les incorreccions i l’accent macarrònic de qui tenien al davant, i Emmanuel Le Roy Ladurie fins i tot em va demanar per Castellbò. Em va semblar fabulós que un historiador de la seva talla hagués sentit a parlar de Castellbò i me’n demanés raó, una gran manera de trencar el gel per part seva. M’ha semblat avinent recuperar aquesta anècdota en record del gran mestre.