Trinxeres al camp de golf

La vegada que vaig visitar Omaha Beach, la platja més sagnant del desembarcament de Normandia, em vaig quedar una mica fred. No sabria dir ben bé què m’hi esperava trobar, però no en tot cas aquell ambient d’amable abandonament, amb runners corrent per la sorra, canalla fent volar estels i alguns xalets a la part alta, allà on, segons els meus càlculs, devien d’estar parapetats els alemanys disparant contra les successives onades de soldats americans que desembarcaven.

A l’extrem contrari del reconeixement públic, mig ocultes entre la vegetació, les trinxeres del serrat de Sant Marc, al terme de Bellestar, a l’Alt Urgell, també em generen aquesta aparent contradicció entre un patrimoni que va ser creat per fer la guerra i destruir l’enemic i la pacífica activitat que practiquen els jugadors de golf al peu del serrat, ignorant, segurament, que es troben dins de la línia de foc del niu de metralladora que forma part d’aquest conjunt singular.

Niu de metralladora del serrat de Sant Marc.

Emplaçades al llarg del serrat de Sant Marc, que tanca per llevant el camp de golf d’Aravell, les trinxeres al·ludides estan excavades sobre una superfície duríssima de conglomerat, que ens deixa intuir les penúries que degueren patir els soldats o potser els treballadors forçats que les van haver d’excavar. Amb el pas del temps, l’erosió les ha anat desdibuixant en alguns trams, però encara són força visibles en diversos sectors, amb la presència, a més, de l’esmentat niu de metralladora també excavat que apuntava cap a Aravell, a l’espera, probablement, que arribessin les tropes franquistes provinents del front de Sant Joan de l’Erm. L’element més espectacular d’aquest conjunt de trinxeres, però, es troba al vessant oposat del serrat, mirant ja cap a Castellciutat. Es tracta d’un túnel d’uns quaranta metres de llarg excavat també a la roca, amb dues entrades i una cambra central sostinguda per un pilar, on s’hi emmagatzemava la munició. Un petit polvorí protegit pel vessant i per la mateixa duresa del terreny on s’havia excavat, amb dues obertures força amagades enmig del bosc, en previsió que alguna d’elles pogués quedar cegada en el decurs d’un bombardeig.

                                                                        Una de les boques del túnel del polvorí.

Les trinxeres del serrat de Sant Marc no van arribar a utilitzar-se mai. Formaven part d’una de les línies defensives que s’havien construït a Catalunya durant els darrers mesos de la Guerra Civil, concretament a partir del moment en què, després de l’ofensiva de l’abril de 1938, havia quedat aïllada de la resta del territori republicà. Concretament, aquestes trinxeres formaven part d’una segona línia de defensa anomenada L-2, com si fos una línia de metro, situada a la rereguarda del front i que anava des de la frontera d’Andorra fins a la serra de Montsant, Falset i l’Hospitalet de l’Infant, baixant per la vall del Segre. Al voltant de la Seu d’Urgell, aquesta línia defensiva es desplegava en forma de mitja lluna i mantenia alguns emplaçaments al bony d’Ensiula, a tocar de l’aeroport, a la banda de Nabiners i, sobretot, al serrat de Sant Marc.

L’ofensiva final de les tropes franquistes sobre Catalunya va començar el 23 de desembre de 1938, després d’algunes dilacions prèvies provocades pel mal temps. El front es va trencar per Seròs, al sud del país, i les forces atacants van començar a avançar cap al nord i cap a l’est. La primera línia de defensa va trencar-se per diversos punts i la L-2 ho va fer al voltant de Ponts cap a mitjan gener de 1939. A partir d’aquell moment, la progressió franquista cap al nord fou ràpida, només interrompuda per les voladures dels ponts de la carretera de la Seu. La capital de l’Alt Urgell va caure el 5 de febrer de 1939. Si mai hi havia hagut una voluntat ferma de crear un reducte de defensa al voltant de la L-2, mai no es va arribar a posar en pràctica.

Allò que més acabaria afectant la conservació d’aquestes vestigis de la Guerra Civil a la nostra comarca fou l’abandó i el pas del temps. A poc a poc, i mentre es perden de la memòria de la gent, les darreres traces físiques de les trinxeres es van esborrant del serrat de Sant Marc, difuminades per l’erosió i engolides pel bosc. A dia d’avui, segons el coneixement de qui escriu aquestes línies, la canalla dels pobles veïns ja no hi va a la recerca d’aventures i de passar una tarda de dissabte distreta, i això, més que cap altra cosa, és un símbol inequívoc de declivi.