L'Alt Urgell sota les bombes

 
    Aspecte de la Seu d'Urgell des de l'aire l'any 1932. Revista Cadí, 29 de febrer de 1932, p. 5.

A primers de desembre de 1938, un cop acabada la batalla de l’Ebre, ben pocs dubtaven de quin seria el resultat de la guerra. Amb un exèrcit inferior, pobrament armat i amb grans contingents dels joves inexperts de la Lleva del Biberó, no es preveia que l’exèrcit de la República pogués resistir gaire temps a la previsible ofensiva feixista. L’aviació franquista, que ja feia temps que s’havia ensenyorit de l’espai aeri de Catalunya amb els moderns avions dels aliats alemanys i italians, portava mesos complint les previsions més pessimistes d’aquells que havien vaticinat el terrible impacte que tindrien els bombardejos aeris sobre la població civil quan el món tornés a estar en guerra.

A l’Alt Urgell li va tocar el rebre a partir de principis de desembre de 1938, amb una menor intensitat que en altres àmbits catalans, però d’una manera igualment angoixant per als seus habitants. El primer bombardeig aeri de què tenim constància a la comarca de l’Alt Urgell durant la Guerra Civil —i de tota la història, de fet— fou el d’Organyà de l’1 de desembre de1938, dut a terme per sis bombarders trimotors Junkers protegits per un estol de caces, que van caure sobre les concentracions de tropes desplegades al nord i a l’est de la vila, i també sobre la mateixa població. L’acció es va produir sobre les dues de la tarda i els aviadors van matar un total de nou veïns d’Organyà, cinc d’ells nens d’entre cinc i dotze anys, i un nombre indeterminat de soldats, les xifres dels quals no van transcendir perquè van ser mantingudes en secret.

Adrall també va ser bombardejat durant aquells primers dies de desembre. Adrall era un centre logístic important, també amb presència de soldats provinents del front del Pallars i, a més, tenia la central tèrmica que alimentava les fàbriques de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tot això feia d’Adrall un objectiu destacat per a l’aviació franquista, com es va fer palès a partir del 4 de desembre, data del primer bombardeig. Hi va haver morts i algunes cases destruïdes. La central tèrmica no es va veure gaire afectada —la precisió dels bombarders seria un veritable maldecap per als estrategues de l’aire durant molts anys—, només un tros de teulada i forats de metralla a la portalada de ferro, que encara es poden veure a dia d’avui.

Finalment, també fou el torn de la Seu. Sense concentracions militars verificades ni centres de producció importants per a la indústria bèl·lica, sembla que fou un exercici més d’aterrir la població de la reraguarda. No coneixem la data exacta en què va passar, tot i que un testimoni presencial ens va dir que fou un diumenge de mig desembre, potser el dia 10 d’aquell mes, ja que més passada aquella data el mal temps impediria nous bombardejos fins a finals d’any. Si fos així, aquesta setmana hauria fet vuitanta-cinc anys justos.

El dia del bombardeig, abans de migdia, una esquadrilla franquista provinent de l’altre costat de la serra del Cadí va començar a buidar les seves bombes sobre el terme de la Seu. Les primeres van caure a l’altre costat de Segre, però les explosions es van anar aproximant perillosament al centre històric sense acabar-lo d’atènyer. Segons recullen els testimonis, si allà on va explotar la darrera bomba hagués caigut la primera, haurien encertat la ciutat de ple. A la tarda, alguns veïns van baixar al riu a veure els efectes del bombardeig del matí, i allà els va enxampar una segona onada, en aquest cas fou una esquadrilla de bombarders italians que van irrompre pel forat del Segre. Els curiosos que havien anat a tafanejar els efectes de les bombes del matí van haver-se d’ajupir dins dels cràters que havien provocat en sentir els xiulets de les primeres bombes que queien. En aquesta segona tongada, les explosions es van produir a ponent de la població. El balanç fou de dos veïns morts i alguna casa afectada al carrer de Sant Ermengol.

Durant la dècada dels anys 30 del segle XX, el bombardeig aeri sobre la població civil va passar de ser una possibilitat plantejada pels militars a una realitat de l’evolució de la tecnologia bèl·lica. Tot i que no va ser la primera vegada que passava —recordem el bombardeig japonès a Shangai a finals de gener de 1932, amb milers de morts i de desapareguts— els bombardejos franquistes sobre les ciutats del territori de la República van encendre totes les alarmes als països veïns, com un terrible anunci d’allò que els passaria a ells mateixos en cas de guerra. Finalment, aquests vaticinis van complir-se a Varsòvia, Londres, Dresde, Hiroshima, i moltes altres ciutats. Malauradament, la cosa no acabaria aquí, ni de bon tros. I allò que està passant aquests dies a Gaza és un brutal recordatori d’una terrible herència del segle XX que fins ara no hem estat capaços d’eradicar.