Una família massa moderna

La setmana passada vam presentar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell una nova entrega, la setena, de la revista Interpontes, la publicació bianual de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, editada per aquesta entitat conjuntament amb Edicions Salòria, que recull el bo i millor de la recerca dedicada a la comarca de l’Alt Urgell. I encara hauríem d’afegir, a títol de falca publicitària, que està a la venda a totes les llibreries de la comarca.

Com sol ser habitual en aquesta publicació, la major part dels tretze articles que configuren el volum està dedicada a l’estudi del passat en alguna de les seves facetes. De tots ells, m’ha cridat particularment l’atenció el que signa l’historiador Francesc Marco-Palau, dedicat a les vicissituds d’una peça escultòrica que, després d’un primer i molt efímer intent, decora actualment la façana principal de l’església del noviciat de la Sagrada Família, el convent de la Punxa, vaja, al peu del passeig de la Seu d’Urgell.

L’any 1959, amb ocasió del centenari de l’establiment de l’Institut de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell per part de la religiosa Anna Maria Janer, les monges del convent de la Punxa van decidir-se a ampliar les dependències de l’antic edifici, fundat més de mig segle abans, i a erigir una nova església que substituís la primera, que havia quedat petita. Amb aquest afany, van contractar els serveis de l’aleshores jove arquitecte Josep Puig Torné, que va projectar un edifici de caràcter estrictament racionalista en el qual hi tenia reservat un espai important per a diverses manifestacions plàstiques, com el viacrucis de l’escultor Tomàs Bel, o els vitralls de Josep Maria Blay i Gerald Henderson. Fins aquí cap problema.

Quant a la façana principal, un mur massís de pedra vista, Puig Torné volia incorporar una gran peça escultòrica dedicada a la Sagrada Família, que va encarregar al seu amic, el pintor, escultor i ceramista Maties Palau Ferré, aleshores una promesa ja clarament a l’alça. Palau Ferré va idear una escultura ceràmica de tres metres i mig d’alçada, que representava les figures de sant Josep, la Mare de Déu i el nen Jesús a partir de diverses peces encaixades i articulades per una estructura metàl·lica incrustada a la façana, en un exercici d’evocació cubista, íntimament vinculada a la seva obra pictòrica. L’escultura configurava una escena càlida, familiar, de colors vius que contrastaven, de manera calculada, amb la grisor del mur. El nen Jesús donava la mà dreta al pare i la mà esquerra a la mare, però, ai las! En un excés de naturalitat, l’escultor Palau Ferré va tenir la gosadia de representar sant Josep abraçant una Mare de Déu que es recolzava suaument sobre el seu marit, i això va resultar ser massa per a determinades sensibilitats del moment.

Tant fou així que, encara no havia passat un dia sencer de la seva instal·lació, que l’escultura fou retirada per ordre de les responsables de la congregació, a qui no agradà una representació que, segons s’argumentà, rebia un tractament massa modern. Puig Torné, a qui havia agradat molt la proposta del seu amic, va haver de transigir a l’hora de retirar-la amb la condició, però, que no fos substituïda per cap altra. Així, aquell dia de 1959, l’escultura fou desmuntada i guardada a les golfes del convent. I allà s’hi estaria fins al 21 de juny de 1995, quan finalment es considerà que aquella gosadia de sant Josep abraçant la Mare de Déu ja estava més d’acord amb l'esperit dels temps i es va decidir recuperar la peça i ubicar-la a l’indret on havia d’anar de bon principi. I això es va fer amb la presència dels dos amics, Puig Torné i Palau Ferré, retrobats per l’ocasió per supervisar la col·locació d’unes peces que s’havien passat trenta-cinc anys acumulant pols a les golfes del convent de la Punxa.

L’historiador Francesc Marco-Palau, autor de l’article que recull aquest i altres aspectes de la vida del pintor i escultor a Interpontes, és nebot net de Maties Palau Ferré, i fou comissari de l’Any Palau Ferré, que el 2021 commemorà el centenari del naixement del pintor cubista, un estil potser també massa modern per a la Seu dels anys cinquanta.