El camí dels canons

    Tram de camí pavimentat amb lloses de pedra, pròxim al coll de Creus.

Caminar per la xarxa de senders senyalitzats que recorre bona part de l’Alt Urgell és una bona manera de fer front a l’excés de torrons consumits durant aquestes festes. Es tracta d’una xarxa força completa, que uneix els nuclis habitats de la comarca amb camins per recórrer específicament a peu (atenció, no amb bicicleta!), i que permeten la descoberta de paratges i perspectives insòlites de la comarca sense haver de patir pel trànsit rodat, i a més, per arrodonir aquest començament que, ho reconec, sembla més una falca publicitària, passant per camins carregats d’història.

Guiats per aquest afany de compensar una mica els excessos d’aquest dies o, si més no, d’apaivagar la mala consciència, la setmana passada vam seguir un d’aquests senders des de la Seu fins a coll de Creus. Onze quilòmetres de pujada, amb els corresponents onze de baixada, d’un itinerari que, a partir de ca l’Antona, passada la Bastida d’Hortons, es manté força aliè a la presència humana, amb unes coloracions rogenques a mesura que ens acostem al coll, que semblen sortides d’un altre planeta. En alguns trams, el fil del sender s’eixampla notablement i presenta uns potents murs de contenció construïts amb grans rocs, testimoni d’un interès i d’un volum de trànsit que, en el passat, degué de ser infinitament més important que en el moment actual, en què són els cabirols els usuaris principals, junt amb algun excursionista escadusser.

I realment va ser així. En el passat, el camí de coll de Creus fou la principal via de comunicació entre la Seu d’Urgell i Barcelona, passant per Solsona i Cardona, d’on arribava la sal per conservar la carn que processava un dels sectors d’activitat més pròspers de la Seu dels segles XIII i XIV. Al segle XVIII, però, el camí va ser testimoni, i en gran mesura protagonista d’uns fets que, possiblement, justifiquen l’existència dels trams eixamplats a què hem fet referència. Uns fets que tenen el seu origen en l’ambició del rei Felip V, el primer Borbó, de recuperar les possessions mediterrànies de Sardenya i Sicília, a les quals va haver de renunciar pel Tractat d’Utrecht, poc abans de la rendició de Barcelona i del final de la Guerra de Successió.

El projecte revisionista de Felip V, iniciat l’any 1717 amb la conquesta de Sardenya, va provocar una reacció de les principals potències europees del moment, el Regne Unit, Holanda, Àustria i França, que s’uniren en una quàdruple aliança que donà nom a la guerra que començà a continuació. Les operacions navals a la Mediterrània es combinaren amb l’ofensiva de l’exèrcit francès, que entrà a Espanya per la Val d’Aran, continuà cap a la Conca de Tremp, i arribà a Organyà passant pel Boumort i per la vall de Cabó, des d’on pogué atacar, i conquerir, l’aleshores flamant fortalesa de Castellciutat, on hi establí una guarnició que amenaçava amb una incursió en profunditat a les terres del Principat amb la complicitat de les guerrilles antiborbòniques encara en actiu. La reacció espanyola, però, es produí a finals de 1719. El 29 de desembre d’aquell any, una poderosa força militar formada per 20 batallons d’infanteria, 18 esquadrons de cavalleria i 16 peces d’artilleria sortiren de Solsona en direcció a Sant Llorenç de Morunys i el coll de Port, on la neu i el gel va impedir, però, el pas de l’artilleria. La major part de l’expedició es va veure sorpresa per una forta tempesta de neu i va haver d’acampar en diversos punts entre Fórnols i Tuixent, on les espurnes que aixecava el vent de les nombroses fogueres enceses pels soldats per passar la nit van provocar un terrible incendi que va cremar tota la població.

Finalment, quan el temps va millorar, es va poder enviar una avançada fins a la Bastida d’Hortons pel coll de Creus, per explorar el terreny que hauria de seguir el gruix de l’expedició. Aleshores, els caps de l’expedició van ser conscients que caldria una important tasca de preparació del terreny per poder fer passar els canons. És molt possible que els grans murs de contenció encara visibles en algun tram del camí responguin a la necessitat creada aleshores de fer-hi passar els canons, en una feina titànica que imposà l’estratègia militar. Aquestes tasques preliminars retardaren l’arribada de l’artilleria a la vall del Segre fins al 21 de gener de 1720. El setge de Castellciutat començà l’endemà mateix. El 24 de gener les forces espanyoles capturaren la Torre Blanca, a l’actual Ciutadella, a costa de més de 100 baixes i, finalment, el dia 29, capitulà la guarnició francesa, i si bé això decidí la sort de les armes franceses a Catalunya, la guerra a nivell europeu no arribaria al seu final definitiu fins al Tractat de Viena, l’any 1725.

Només els trams esmentats del camí de coll de Creus es conserven com a testimoni d’aquests fets d’una guerra de fa tres-cents anys, uns testimonis que demostren que, abans de l’obertura de la carretera de Lleida a la Seu, l’any 1896, ja hi havia hagut alguns trams de camí rodat a la comarca de l’Alt Urgell, rodat a dures penes i a causa, exclusivament, de la necessitat de controlar un territori sempre massa exposat per la seva llunyania dels centres de poder i per la seva proximitat a una frontera sovint hostil. El camí de coll de Creus no seria l’únic «camí dels canons» que es va obrir per transportar peces d’artilleria a la plana de l’Urgellet. N’hi va haver altres que, entre els segles XVII, XVIII i XIX, van ser construïts amb grans penes i treballs per part dels enginyers militars amb l’ajuda, més o menys involuntària, de la gent del territori. Algun altre dia en tornarem a parlar.