Fletxes empestades

Avui d’entrada ens acostem a les càlides costes de la mar Egea —suposo que ara a l’hivern tampoc no tan càlides, però deixem-nos endur una mica pels tòpics—, i ens situem a l’any 430 aC., en plena Guerra del Peloponès, amb la població atenenca assetjada dins de les muralles de la seva ciutat per les falanges espartanes i una terrible epidèmia de pesta, la primera documentada històricament, desencadenada al seu interior. En quatre anys, la pesta d’Atenes va acabar amb la quarta part de la població, entre ells Pèricles, home d’estat, polític i estrateg que va donar nom a l’edat d’or de l’Atenes clàssica. La seva mort va marcar, de manera simbòlica, l’inici del declivi de la ciutat estat.

Amb la seva passió per l’estètica, certa visió melodramàtica de la vida i el temor als déus de l’Olimp, junt amb la incomprensió dels mecanismes que desencadenaven una epidèmia, els grecs atribuïen la pesta a un càstig diví orquestrat pel déu Apol·lo, que amb el seu arc sotmetia les seves víctimes a una pluja de fletxes emmetzinades que transmetien la malaltia a tots aquells a qui atenyien. Així ho va descriure Homer a la Il·líada, en un episodi de càstig als aqueus, enemics dels seus protegits troians, a qui va sotmetre a una pluja mortífera de fletxes empestades.

La imatge de les fletxes com a portadores de la terrible epidèmia era tan potent que de la Grècia pagana va passar a la iconografia cristiana medieval. Encara a l’actualitat, a un dels quatre genets de l’Apocalipsi, aquell que va armat amb un arc amb fletxes, se li atribueix el mal de la pesta, per més que a l’edat mitjana tingués altres atribucions.

Aquesta llarga introducció dedicada al món clàssic, no gaire habitual en un espai dedicat específicament al Pirineu, ve a tomb per la propera celebració de sant Sebastià, patró de la Seu d’Urgell i personatge molt relacionat amb les fletxes i amb la pesta. No es coneix cap evidència històrica de la seva existència, però la tradició del seu culte és molt potent, especialment a partir de l’edat mitjana. Una tradició que el feia nascut a la Narbona romana, tot i que criat a Milà, on va esdevenir centurió de la primera cohort romana en temps de l’emperador Dioclecià. Era cristià, i el proselitisme de la seva religió entre els seus companys legionaris li va comportar la condemna a mort. Amb aquest objectiu fou lligat a un arbre i travessat per les fletxes dels seus botxins. Sant Sebastià va sobreviure, va ser guarit i va tornar a interpel·lar l’emperador que, en aquesta ocasió, va ordenar la seva mort a bastonades, en una exhibició de poca imaginació, potser motivada per l’acumulació de casos de martiri als quals havia de donar sortida o pel cansament en l’exercici del seu càrrec. Aquesta vegada el càstig fou definitiu i sant Sebastià morí com a màrtir de la primitiva Església de Crist, a principis del segle IV, segons la tradició cristiana.

La iconografia cristiana medieval representava sant Sebastià, inicialment, com un home gran, amb barba, vestit de manera luxosa, d’acord amb la seva categoria militar, i amb un arc a la mà, símbol del seu martiri. Però cap a finals de l’edat mitjana, s’imposava en el món de les arts plàstiques la tendència a la representació naturalista de l’anatomia humana, especialment a Itàlia, i això, decantà la plasmació de sant Sebastià com un jove barbamec, pràcticament nu, lligat a un arbre i travessat per les fletxes amb què el van martiritzar. Unes fletxes que, recordem, no el van matar, i per aquest motiu la devoció del sant es va vincular amb la protecció contra la pesta. I així va ser com ho van recollir molts retaules i escultures del moment. Així ho veiem en la imatge que encapçala aquesta entrada, elaborada al segle XVI i destinada al retaule de Sant Julià dels Garrics, a la vall de la Vansa.

A mitjan segle XIX, la pesta negra a Europa ja havia quedat enrere, però la millora dels transports per terra i per mar va obrir les portes a noves malalties que fins aleshores s’havien mantingut endèmiques en espais marginals i allunyats d’Occident. El còlera fou la nova malaltia que transmeteren les emmetzinades fletxes d’Apol·lo a uns desprevinguts europeus que van córrer a treure la pols a les antigues imatges de sant Sebastià per actualitzar el seu culte. També a la Seu, on a principis de 1855 es va celebrar la sessió constituent de la Germandat de Socors Mutus de Sant Sebastià, de fort caràcter religiós i assistencial que no oblida, any rere any, que la festa en honor d’aquest sant ha de ser ben lluïda.