Som els minairons

Des de principis dels 2000, la Seu d’Urgell té incorporats al seu imaginari nadalenc uns personatges que a molts potser ja ens sonaven, però que mai no havíem vinculat de manera específica amb aquestes dates tan assenyalades. Són els minairons. Segons el conte de l’amic Tito Galindo, publicat l’any 2004, aquests éssers fantàstics viuen a l’interior del Tió de la Freita i elaboren les joguines i les gormanderies que, a la vigília de Nadal, els nens i les nenes de la Seu li fan cagar amb entusiastes cops de bastó al Parc del Cadí. El conte, que aplega alguns dels elements més tradicionals de la cultura pirinenca, ha esdevingut un veritable referent i ha arribat per quedar-se en el costumari nadalenc de la ciutat, amb la presència d’aquests simpàtics minairons, vestits amb jerseis de llana i pantalons de tirants, que volten pels carrers de la Seu els dies previs a Nadal. Una incorporació que, personalment, em miro amb una certa ambivalència ja que, vulguis que no, la presència dels minairons en l’afer aigualeix una mica la màgia del tió que fèiem cagar quan érem petits aquests pares ara cinquantenaris. Però cal reconèixer també que, per una vegada, amb els minairons en dansa, hem aconseguit fer una mica més nostre aquest aspecte de la cultura tradicional pirinenca, i reivindicar-lo i donar-lo a conèixer des de la Seu d’Urgell, una ciutat que, malgrat la seva ubicació, acostuma a ser sospitosa de no ser prou militant en allò que alguns podrien definir com l’autenticitat pirinenca.

Els minairons, però, mai no havien format part d’aquest costumari nadalenc. Tradicionalment, eren uns éssers fantàstics, diminuts, que poblaven històries, dites i relats de les terres de l’Alt Urgell, el Pallars i Andorra. Si n’eren de diminuts que cabien a milers dins d’un simple canut d’agulles, i quan algú els deixava sortir, calia encomanar-los alguna feina concreta, tal com demanaven amb insistència, si no es volia patir un mal tràngol. Diverses llegendes expliquen que algunes cases pirinenques s’havien enriquit gràcies a la complicitat d’uns minairons que posseïen després d’haver-los plegat una nit de sant Joan de la planta d’on naixien, o del fons d’una cova pregona. Són habituals les contalles que expliquen com algun mosso despistat d’alguna d’aquestes cases fortes havia obert el canut de forma accidental i, no sabent quina feina manar-los, els havia fet agarberar rocs en un vessant de muntanya, donant lloc als famosos tarters dels minairons, entre els quals cal destacar el de la Guàrdia d’Ares, a l’Alt Urgell, que s’ha consolidat en la toponímia de l’indret.

Una vegada, remenant papers antics, vaig trobar-me amb un document que parlava d'uns personatges anomenats «menerons». L’esment es trobava en un contracte de l’any 1494, que acordava la construcció d’una farga a Tuixent entre el capítol dels canonges de la Seu, senyors del terme, i un particular, segurament estranger, anomenat Johango Salbire. Una de les clàusules del contracte acordava la cessió al dit Johango de dos homes cada dia per tal de trobar la mena del ferro a la muntanya de Tuixent, i atorgava a aquests homes el qualificatiu de «menerons». Potser no hi té res a veure però, no podria ser que el record d’aquests «menerons» vinculats amb la mineria local estigués en l’origen de la llegenda dels nostres minairons? Al cap i a la fi, aquells «menerons» podien propiciar la fortuna de l’amo a través de la localització de la mena d’algun metall cobejat, com el ferro en aquest cas de Tuixent. D’altra banda, els llegendaris minairons estan també força relacionats amb el món de les coves i dels minerals a través dels seus atarteraments de rocs. I si ho forcem encara una mica més, no seria avantatjós que aquests «menerons» fossin més aviat de talla petita per poder entrar amb més facilitat a coves i avencs a l’hora de buscar la mena?

En alguns països europeus, el món de la mineria ha donat lloc a tot un món imaginari poblat d’éssers fantàstics, entre els quals abunden els personatges de talla menuda, com nans o altres criatures assimilables, entre els quals destaquen els set nans de la Blancaneu, segons el conte dels germans Grimm, o els nans de la immensa ciutat subterrània de Mòria, que va imaginar Tolkien en el seu univers mític del Senyor dels Anells. Qui sap si els nostres minairons, aquells que feien tasques impossibles i titàniques, i més recentment, els que elaboren les joguines i les llaminadures del Tió de la Freita, no formaran part d’aquest mateix club selecte.