Josep Zulueta i els pirates del Carib

    Platja caribenya de Costa Rica. Viquipèdia.

No, no ens hem begut l’enteniment. I tampoc no tenim cap exclusiva sobre una sisena entrega de la franquícia cinematogràfica Pirates del Carib amb una trama que podríem qualificar, sent una mica generosos, d’agosarada pel cap baix. He de confessar que el títol que encapçala aquest article setmanal està una mica agafat pels pèls, però realment hi hagué un episodi de pirates caribenys relacionat, d’una manera més o menys tangencial, amb el fundador de la Cooperativa Cadí.

L’any 1855 un aventurer nord-americà, anomenat William Walker, va desembarcar a la costa de Nicaragua al capdavant d’un exèrcit de mercenaris o pirates, que les cròniques de l’època anomenaven filibusters. Fill d’un immigrant britànic i d’una propietària de Nashville, a l’estat de Tennessee, William Walker era un esclavista convençut, metge, advocat i periodista que, enlluernat per la doctrina del “Destí Manifest” dels Estats Units, és a dir, del seu autoproclamat dret a expandir la seva influència per tot el continent americà expulsant qualsevol ingerència europea, va encapçalar diverses expedicions de caràcter mercenari, no autoritzades, d’entrada, pel govern del seu país, però sí acceptades com a fets consumats, per tal de crear noves colònies esclavistes i, ja posats, fer-se amb una fortuna personal.

El desembarcament de 1855 es va produir amb l’acord de l’anomenat Partit Democràtic de Nicaragua, enfrontat en una cruenta guerra civil amb el govern d’aquest país centreamericà. Amb l’ajuda del seu exèrcit de filibusters, William Walker va fer-se amb el poder a Nicaragua i va esdevenir el president del país, reconegut pel govern dels Estats Units. Immediatament va legalitzar l’esclavitud i va amenaçar amb expandir-se cap a les repúbliques veïnes. Davant d’aquestes amenaces, la veïna república de Costa Rica va liderar una coalició amb altres estats de l’Amèrica Central per fer front a les pretensions de William Walker, i el seu petit exèrcit s’hi va enfrontar en la primera batalla de Rivas, el mateix any de 1855, en la qual el filibuster nord-americà fou derrotat, tot i que aquest no fou el final de la guerra, que continuaria fins a la rendició definitiva de Walker l’any 1857.

En aquesta primera batalla de Rivas, integrat dins de l’exèrcit de Costa Rica, hi lluità un coronel espanyol, que havia arribat de la veïna illa de Cuba, aleshores colònia espanyola. Aquest coronel s’anomenava Manuel Giberga i era fill d’una família de Barcelona que havia tingut un cert protagonisme durant les revoltes liberals de les dècades anteriors a la Ciutat Comtal. A la batalla de Rivas, Manuel Giberga tingué un paper molt destacat en la victòria de les armes costa-riquenyes. Tant, que li fou concedida, a títol de trofeu, l’espasa del mateix William Walker, capturada durant els combats.

Un cop acabada la guerra, Manuel Giberga es quedà a Costa Rica amb la intenció d’establir-se, i es casà amb Josefa Elizondo, una vídua terratinent de la província de Guanacaste, famosa per la seva bellesa, amb qui tingué una filla l’any 1858, que fou batejada amb el nom de Margarida, com la seva àvia paterna. Malauradament, la mare de Margarida Giberga Elizondo morí poc temps després, quan la filla encara no havia arribat a l’any, i el pare acabà tornant amb ella a Barcelona. La petita Margarida fou criada per una tieta seva dins d’una família relativament acomodada. La nena es va fer gran a Barcelona i, després de la mort del seu pare, es casà amb un prometedor acadèmic de la ciutat, advocat d’ofici, amb qui acabaria tenint tres fills. Era aquest acadèmic Josep Zulueta i Gomis i, tot i que aleshores ningú no s’ho podia imaginar, esdevindria l’ideòleg i el promotor d’un nou model d’indústria que havia de canviar radicalment el Pirineu català.