La canal de la Jaça

    La serra d'Aubenç, en un indret molt pròxim a la canal de la Jaça. Fotografia de Raul Olivares.

Vam sortir de Juncars, al terme de Peramola, cap a les nou del matí, en direcció a ponent. Davant nostre, la paret de la serra d’Aubenç, que poc a poc ens anava ocupant tot el camp visual. La idea era arribar a les Masies de Nargó, uns vuit quilòmetres al nord, però les marques pintades i el corriol ens portava tossudament cap a l’esquerra, és a dir, en direcció contrària, aparentment. D’una manera gairebé imperceptible el camí va començar a empinar-se i a fer-se cada vegada més feixuc. Vam deixar enrere una balma poc profunda amb un altaret construït aprofitant una roca plana, i una creu feta amb dos pals lligats, i a partir d’allà la cosa es va engrescar força. La caminada es va tornar grimpada, en alguns casos ajudats amb cordes lligades a la paret, fins que vam arribar a un planell amb vistes al Coscollet, que s’aixecava davant nostre com un far que ens indicava cap on havíem de seguir després de prop de dues hores de no veure-ho gens clar. Acabàvem de superar el canal de la Jaça, uns cinc-cents metres de desnivell força verticals que superaven les parets de la serra d’Aubenç pel flanc esquerre. En altres temps, desenes i desenes de persones havien fet aquell mateix camí desproveïts de roba tècnica, en unes condicions molt precàries, amb fam, fred i, sobretot, amb la por que els matessin en l’intent.

Fa un parell de dissabtes el Raul, el Miquel i jo mateix vam trobar-nos per fer un tram, el segon, d’un itinerari que creua la comarca de l’Alt Urgell de sud a nord, anomenat Rosa del Nord. És un itinerari que es basa en el camí que va seguir José Maria Escrivá de Balaguer en la seva fugida de l’Espanya republicana durant la Guerra Civil. El fundador de l’Opus Dei es trobava a Madrid quan els militars es van revoltar contra el govern de la República, provocant l'inici de la Guerra Civil. Va començar aleshores una espiral revolucionària que tenia en el clergat un dels seus punts de mira i que va obligar l’esmentat a restar amagat a Madrid fins que va tenir la possibilitat de marxar cap a València, el 8 d’octubre de 1937. Beneficiant-se de diverses complicitats, i acompanyat de cinc companys, José Maria Escrivá de Balaguer va arribar a Barcelona en tren, i allà va prendre el cotxe de línia de la Seu. Va baixar passat Oliana, al pont de Peramola, i va ser conduït primer a Peramola i després a Pallerols. Allà començà el periple alturgellenc del grup, el vespre del 27 de novembre, després d’haver passat cinc nits en una cabana al mig del bosc. El grup va ser portat per dos guies locals, caminant de nit, per corriols de vegades gairebé impossibles, creuant l’actual comarca de l’Alt Urgell cap a la relativa seguretat d'Andorra. Del bosc de Pallerols van dirigir-se cap a la Mora de Cortiuda, i van seguir cap al barranc de la Ribalera, on Escrivá de Balaguer va fer una missa a l’altaret que vam trobar en la nostra excursió, van seguir cap a la serra d’Aubenç després d’haver-se enfilat de nit per la canal de la Jaça, el riu de Valldarques, Fenollet, prop d’Organyà, la muntanya de Santa Fe, el riu de Cabó, la muntanya d’Ares, cal Baridà, el riu de la Guàrdia, prop de Noves, la Borda del Riu, cal Roger, la collada de la Torre, el riu de Civís, la collada de Cabra Morta i, després de passar la frontera, sobre les 4 de la matinada del 2 de desembre de 1937, Andorra finalment. El grup havia caminat en cinc dies prop de cent quilòmetres, sempre de nit, de vegades unint-se amb altres grups de fugitius i sempre amb molta por que els aturessin, a banda del fred de pràcticament ple hivern que feia en aquelles dates. José Maria Escrivá de Balaguer i el seu grup van arribar a Sant Julià de Lòria a primera hora del matí. Després de passar uns dies a Andorra, va creuar cap a França, i finalment va tornar a Espanya, a la zona franquista, per unir-se a la seva causa.

Actualment, tot aquest itinerari és refet per molts membres i simpatitzants de l’Opus Dei, l’organització catòlica que va fundar Escrivá de Balaguer l’any 1927. Se’n compten a centenars provinents de tot el món. La ruta està molt ben senyalitzada i creua una paratges força singulars de la comarca de l’Alt Urgell. De fet, això és el que ens va motivar per posar-nos-hi, no pas el fervor religiós. Però sí que és veritat que, davant de trams com el del canal de la Jaça, de nit, amb tota la precarietat del món i amb la por de rebre un tret en qualsevol moment, aquells fugitius mereixen tot el respecte. Aquells i tots els centenars que, sense assolir la fama de José Maria Escrivá de Balaguer, van haver d’emprendre els camins de muntanya de la nostra comarca per salvar la vida.