L'Isidre

    L'Isidre Domenjó a les Jornades dels Refugis Càtars de Josa del Cadí, l'any 2016.

Dijous passat a l’hora de plegar, vaig ser dolorosament conscient, gairebé de cop i volta, de la magnitud de la cosa, que no de la tragèdia, és clar, perquè tot era a fi de bé. I això que ja feia molts dies que en parlàvem, però sempre ho veia com una possibilitat molt remota i llunyana, pròpia d’un futur incert, que mai no havia d’arribar, com aquell que diu. Però va arribar, i ara aquell futur que semblava tan remot ja és present: el passat dia 15 de febrer l’Isidre Domenjó es va jubilar i vaig veure com, de sobte, havien passat vint-i-dos anys d’una convivència que gairebé podríem qualificar com a matrimonial, dins del mateix despatx.

Però ja el coneixia de molt abans a l’Isidre. De fet, qui no el coneixia? Activista del periodisme pirinenc, director de la revista El Passeig i Pirineu Actual allà pels anys vuitanta i primers noranta, corresponsal de TVE al Pirineu, entrenador del Sedis i sempre voluntari com a locutor en els actes de la festa major o en allò que calgués... Jo el vaig conèixer quan portava la impremta una tarda que vam anar a segellar els números de loteria pel viatge de final de curs, quan feia vuitè a l’Albert Vives. Més endavant, ja als meus divuit anys, vaig enviar un article a Pirineu Actual del qual me’n vaig penedir tot seguit —no recordo de què anava, devia de ser una poca-soltada política de baixa volada—, i recordo que novament vaig anar a veure’l a la impremta perquè no me’l publiqués, si us plau. I ell, amb un somriure un punt sorneguer, em deia que estigués tranquil, alhora que em donava un punt de raó.

Després van venir els temps del Centre d’Estudis de l’Alt Urgell i en aquell marc vam començar a trobar-nos més sovint. Aleshores ell ja treballava al Consell Comarcal a l’àrea de Cultura i Comunicació i, un bon dia, a principis de 1996, em va dir que estaven organitzant una nova festa que anomenarien les Jornades dels Refugis Càtars al Pirineu Català, que les farien entre Josa de Cadí i Castellbò, i que en aquella primera edició li agradaria que jo pronunciés una conferència sobre els càtars a l’Alt Urgell. Aquell any me’n vaig lliurar: la data que em proposava coincidia amb unes excavacions que em van tenir dues setmanes fora de la comarca i va ser ni més ni menys que mossèn Ballarín qui va ocupar el meu lloc. L’any següent, però, ja no vaig tenir excusa, i l’Isidre va tornar a pensar amb mi. Aquella primera xerrada en públic que vaig pronunciar amb penes i treballs, a la plaça de Josa de Cadí l’agost de 1997 va ser l’inici d’una dinàmica de causalitats que em van portar a publicar sobre aquesta matèria dels càtars als Quaderns del Centre d’Estudis de l’Alt Urgell, i després Càtars al Pirineu Català, un llibre que es va fer realitat gràcies a l’Isidre una altra vegada, que em va recomanar a Pagès Editors quan li van demanar per algun autor que pogués escriure sobre la matèria. Més endavant vindria la tesi doctoral.

L’Isidre ha estat un actiu excepcional i decisiu per al panorama cultural de l’Alt Urgell. Amb menys escarafalls que altres, el seu paper ha estat cabdal per a la promoció de la tradició, de la cultura, del patrimoni i de la literatura de la comarca. Mai amb un no per resposta, sempre ha anat tres passes més enllà d’allò que era estrictament necessari en la seva posició de tècnic de cultura del Consell Comarcal, ideant i promovent festes com la de les Trementinaires de Tuixent, les dels Càtars de Josa i de Castellbò, la Fira del Llibre Pirinenc d’Organyà, la Jornada de Mitologia Pirinenca de la Guàrdia, o les representacions de la versió teatralitzada del Cercamón de Racionero a les ruïnes de Costoja, sempre en estreta col·laboració amb els ajuntaments i amb la gent del país, fent-se estimar per tothom, amb el seu micròfon en mà i el seu equip de so animant la festa, ja fos organitzant un concurs d’olorar plantes remeieres a Tuixent, de declamació de poesia trobadoresca a Josa o, fins i tot, fent de papa Innocenci III a les ruïnes de Costoja.

En fi, que res. Que aquests dies l’Isidre ha rebut homenatges molt ben merescuts, i m’ha semblat que jo també tenia ganes d’aportar el meu granet de sorra a tot plegat. Isidre, el món cultural de l’Alt Urgell et trobarà a faltar, i jo també, tot i que imagino que, com tantes altres vegades, et deixaràs entabanar en nous projectes que entomaràs, ara sí, feliçment jubilat.