El saló del tron

El 14 de març de 1993 el poble andorrà va ratificar en referèndum el seu primer text constitucional, amb més d’un 70% de vots favorables, que convertia el Principat d’Andorra en un estat independent, de dret, democràtic i social, i posava la seva sobirania a mans dels ciutadans. El passat dijous se celebrà el trenta-unè aniversari d’aquest esdeveniment cabdal per a la història del país dels Pirineus.

Fins aleshores, la sobirania andorrana havia recaigut de manera col·legiada en la figura del president de la República Francesa i del bisbe d’Urgell, tots dos com a hereus dels signataris de Pariatge de 1278, el comte Roger Bernat III de Foix i el bisbe Pere d’Urtx, respectivament, que havien preservat, d’aquesta manera, uns drets d’origen feudal fins a les portes del segle XXI. Amb la nova constitució, president francès i bisbe d’Urgell mantingueren el seu caràcter de caps d’un estat que es definia com a coprincipat, una definició única per un sistema únic al món, en què la prefectura d’estat és compartida per dues persones físiques amb la dignitat de coprínceps.

Pel que fa al bisbe d’Urgell, que és el copríncep que tenim més a mà, aquestes novetats implicaren una sèrie de canvis molt significatius en la consideració de la seva figura. La Constitució de 1993 significà la plena acceptació d’Andorra com a membre de ple dret en tots els fòrums internacionals i, en conseqüència, el ple reconeixement dels seus coprínceps com a caps d’estat i persones internacionalment protegides. Aquesta realitat no comportava cap novetat significativa per al copríncep francès que, en la seva condició de president de la República, ja era una persona internacionalment reconeguda, però sí en el cas de la figura del bisbe d’Urgell, un prelat de l’Església catòlica que esdevenia cap d’estat, en un sentit similar al del seu superior jeràrquic, el papa de Roma. Pel que fa als veïns del sud, aquest reconeixement fou sancionat per un acord internacional entre Andorra i Espanya, signat a Madrid el 23 de juliol de 1993 i publicat al Boletín Oficial del Estado el 6 de maig de 1995, després d’un inexplicat decalatge, fruit possiblement dels ritmes acompassats de la burocràcia. L’acord no tan sols feia referència a la persona del bisbe d’Urgell com a copríncep d’Andorra, sinó que també protegia la seva residència privada, que quedava fora de la jurisdicció ordinària dels agents espanyols, malgrat estar dins del territori nacional. Aquesta residència es trobava i es troba a la Seu d’Urgell.

Des de finals del segle XIV, els bisbes d’Urgell resideixen al seu palau episcopal, construït uns cent metres al sud de la catedral, i integrat al sistema defensiu de la ciutat. Era en origen un palau fortificat, amb pati quadrangular i torres cantoneres, erigit per protegir-se de la ira d’uns veïns maltractats per la fam, la pesta i el pes aclaparador dels impostos. Amb l’acord de 1995, aquest antic palau baix-medieval, restaurat i rehabilitat en diverses tongades entre els segles XIX i XX, assolia una nova dimensió. Si fins aleshores els representants electes pels andorrans s’hi acostaven per retre homenatge al seu senyor, reclamar privilegis o negociar amb el bisbe, a partir d’aquell moment, una part específica d’aquest edifici assolia uns drets d’extraterritorialitat assimilables als d’una ambaixada.

L’any 1997, com a culminació d’aquest procés i sota l’impuls de mossèn Nemesi Marquès, aleshores representant del copríncep episcopal a Andorra, s’inaugurà un nou espai a la primera planta del palau, que reunia tot el simbolisme i la representació que la Constitució de 1993 i l’acord de 1995 atorgaven al copríncep episcopal. Es tractava d’un saló carregat de motllures, sobredaurats, làmpades, canelobres, miralls, medallons amb efígies dels bisbes antics, inscripcions en llatí i grans cortinatges que creaven un espai ostentós, propi del príncep que havia d’hostatjar. Ni tan sols no hi faltava el tron, que avui presideix un espai que recrea, a petita escala, tot un gran saló versallesc, allunyat de la tipologia de cambres fredes i mal il·luminades que devien caracteritzar el palau episcopal en èpoques pretèrites. Valdria la pena que, de tant en tant, el bisbat organitzés una jornada de portes obertes per mostrar i explicar un edifici i uns espais que, per les seves característiques, són únics al món -junt amb el Palau de l'Elisi, és l'única residència d'un cap d'estat situada fora del territori de l'estat en qüestió- i que resta gairebé desconegut tant per a andorrans com per a urgellencs. Al cap i a la fi, fins i tot a la Casa Blanca s’organitzen visites d’aquesta tipologia.