La nevada dels deu pams

El dia 21 de febrer de 1663 els habitants de la Seu d’Urgell estaven esgarrifats. Feia vuit dies que no parava de nevar. Portaven acumulats deu pams de neu, que equivaldrien a un parell de metres. Ja ens podem imaginar els pobres urgellencs, pelats de fred, arraulits dins de les seves cases, amb poques possibilitats de sortir-ne i amb el perill que el sostre se’ls enfonsés a sobre seu. I això per no parlar de l’abastiment d’aliments i de la llenya per escalfar les seves llars. Aquella mateixa nit del 21, els canonges de la catedral van prendre una determinació: traurien el cos de sant Ot del seu sepulcre i l’exposarien a l’altar que hi tenia dedicat a la catedral. Tothom sap, o hauria de saber, que a la Seu d’Urgell hi ha dos sants amb una clara potestat sobre la climatologia: sant Ermengol fa ploure en temps de secada i sant Ot fa sortir el sol quan hi ha un excés d’humitat, en aquella ocasió en forma de cristalls de neu. I sembla que la cosa va funcionar. Tan bon punt el cos de sant Ot va ser exposat, la nevada va anar afluixant fins a parar del tot, segons recullen les actes del capítol catedralici, i l’endemà va fer un dia ben assolellat que va mantenir-se durant els dies següents i que va accelerar la fosa de tota la neu caiguda. El cos de sant Ot estigué tres dies més a l’altar, i després fou traslladat a l’altar de Santa Maria, on estigué encara uns altres tres dies abans de ser retornat al seu sepulcre. Una vegada més, sant Ot no va decebre i va respondre com s’esperava, o si més no això indiquen les actes capitulars.

Durant el segle XVII van sovintejar episodis meteorològics extrems com aquest que acabem de descriure, i no només a les terres altes urgellenques, sinó a nivell global. El clima havia canviat, les temperatures mitjanes havien anat caient significativament des de mitjan segle XIV fins arribar als mínims de la dissetena centúria, en un procés històric conegut com la Petita Edat de Gel. No es coneixen les causes concretes, que podrien respondre a una modificació de l’activitat solar, o a una petita variació en la inclinació de l’eix de rotació de la Terra, a l’increment de l’activitat volcànica o a diverses variables en capriciosa combinació, que fan influir d’una manera molt profunda en els grans processos històrics des de la baixa edat mitjana fins ben entrat el segle XIX. L’alteració del comportament dels rosegadors salvatges de l’Àsia central pogué activar la terrible epidèmia de la pesta negra, amb les seves onades successives a partir del segle XIV; les males collites provocaren fams i guerres, i fins i tot foren el detonant de la Revolució Francesa. Rius com l’Ebre es gelaren en diverses ocasions a l’alçada de Tortosa, boscos sencers foren destruïts per nevades intensíssimes, com succeí a l’entorn de Montellà l’any 1787, i proliferaren els pous de gel al fons de les valls, aprofitant la possibilitat d’abastir-los amb el gel produït per la congelació natural de basses i rius. El refredament global tingué fins i tot la seva repercussió en el món de les arts i les lletres, amb peces com el quadre Caçadors a la neu, del flamenc Brueghel el Vell o amb obres com Frankenstein de Mary Shelley, inspirada en el decurs d’unes vacances a Suïssa durant l’estiu de 1816, que coincidí amb l’anomenat any sense estiu.

Dissabte passat va nevar a bona part del Pirineu català. A la Seu va caure amb prou feines una mà, però va ser la nevada de l’any, bàsicament perquè ha estat l’única en tota l’estació hivernal. Amb tot, tots més o menys la vam rebre amb un optimisme gairebé desesperat a causa de la situació de sequera crònica que estem vivint en aquests darrers anys. Segurament és fruit d’un nou paradigma climàtic, en aquest cas d’origen conegut: l’acció humana sobre el medi. Crec que tard o d’hora caldrà fer rogatives, en aquest cas, a sant Ermengol, tot i que molt em temo que potser no n’hi haurà prou.