Anem a comunir tempestes

    Comunidor de Sant Vicenç d'Estamariu.

La primera vegada que vaig ensopegar amb el concepte comunidor, per analogia vaig pensar que es tractava d’un indret pensat per reunir-se la comunitat en sortir de missa per tractar sobre els seus afers. El fet que fossin coberts donava força a la meva teoria ja que, pensava, que estaven ideats precisament per aixoplugar-se de la pluja i la neu, habituals en aquestes terres de muntanya. Poc importava que fossin uns recintes massa petits per acollir tota la comunitat: d’alguna manera s’ho devien fer...

Però no, un comunidor no era això. Un comunidor era un espai pensat per a l’exercici d’un ritual propi del culte catòlic per a evitar allò que, en cas de produir-se, podia esdevenir una veritable catàstrofe. En les societats tradicionals, en què tot sovint les comunitats es jugaven la seva pervivència a una sola carta, les setmanes prèvies a la collita eren especialment delicades. Una tronada d’una tarda de juny, acompanyada de calamarsa, podia malmetre d’una sola tongada l’aliment per a bona part de la població, fent de la fam una cosa segura. Per evitar aquesta catàstrofe, l’Església havia ideat el ritual del comuniment, que consistia en conjurar les tempestes mitjançant oracions o exorcismes, habitualment acompanyats del toc de campanes. El ritual era menat pel rector de la parròquia, calia fer-lo en un indret obert als quatre vents, per poder controlar els temporals provinents de qualsevol dels quatre punts cardinals, i cobert, ja que calia evitar que es mullés la sagrada forma, quan aquesta s’ostentava, davant de la proximitat de la pluja. Per aquest motiu, durant la visita pastoral de 1575, es manà als parroquians de Taús, d’Alàs i d’Argolell que construïssin un cobert per als seus respectius campanars, per tal de protegir de la pluja el rector i la sagrada forma durant el ritual del comuniment.

Perquè de comunidors n’hi havia de diverses tipologies. Segurament la més habitual era aprofitar l’emplaçament elevat i obert als quatre vents que procuraven els nombrosos campanars de torre que existien. En aquest sentit, el comunidor més espectacular del nostre entorn fou, sense cap mena de dubte, el de la torre de Sant Just de la catedral de la Seu d’Urgell, que fins a la dècada de 1960 estigué coberta per un notable llosat de forma piramidal que rivalitzava amb el de la torre de l’Ajuntament, situada pràcticament davant per davant. També trobem comunidors en forma de petits recambrons situats a la part alta de les esglésies i amb finestres obertes als quatre punts cardinals, per poder complir la seva funció. A l’Alt Urgell n’hi ha almenys un d’aquest tipus a l’església de Sant Esteve d’Alinyà. I finalment, els comunidors situats arran de terra, amb quatre pilars que sostenen una coberta de forma piramidal o a doble vessant, com el que hi ha a l’accés del cementiri de Sant Vicenç d’Estamariu.

Per la seva funció, el ritual del comuniment guardava certes similituds amb el de la benedicció del terme, que se celebrava de forma periòdica per prevenir el mal temps. També solia fer-se en un indret elevat amb bones vistes sobre la totalitat del terme, habitualment el dia de la Santa Creu, el 3 de maig, que serà la setmana vinent. Prop de la Seu, tancant la plana de l’Urgellet en direcció al Baridà, la muntanya del Beneïdor presenta unes vistes incomparables sobre la vall del Segre que bé degueren ajudar a l’execució d’aquest ritual en un passat indeterminat.

El comuniment de les tempestes i la benedicció del terme, normalment precedida per una professó que acompanyava el rector fins al punt on s’efectuava, són dues expressions característiques de l’exuberància del culte catòlic que, fins a cert punt, es va mirar de minimitzar al Concili Vaticà II. Les manifestacions d’aquest ritual de la benedicció del terme, però, no han desaparegut del tot. I si no que li diguin a Xavier Novell quan era bisbe de Solsona i s’enfilà al campanar de la catedral, vestit de pontifical, per beneir la ciutat i la seva diòcesi en temps de la Covid.