Quan el Cadí va baixar per Cornellana

Suposo que, si no tots, almenys bona part dels urgellencs sentim una fascinació especial per la serra del Cadí que, no és per dir-ho, però considero que és des de la nostra ciutat que té una de les seves millors perspectives. Imagino que la cosa ve d’antic, la fascinació vull dir: la imponent serralada esdevé un marc tan familiar i alhora incomparable per a la Seu d’Urgell que a algú se li va acudir manllevar el seu nom per posar-lo a un formatge, i aquí va començar tota una llarga història de la qual potser en parlarem un altre dia. Personalment, era tanta la fascinació que sentia quan era petit, amb aquella grisor contundent que caracteritza la serra, que estava convençut que els astronautes que veia per la tele en realitat no caminaven per la lluna, sinó que ho feien pel cap del Cadí, i ho feien de nit i anant molt a poc a poc per algun motiu que jo desconeixia i que m’intrigava. Una nit, d’amagatotis, vaig apoderar-me dels prismàtics del padrí per veure si en podia veure algun, i evidentment no en vaig veure cap. Era massa fosc.

Possiblement, els veïns de les poblacions dels vessants de la serra s’han fet al llarg del temps una imatge ben diferent del Cadí, menys falaguera i més atenta a les amenaces i els perills que representa viure en un contacte tan íntim amb una muntanya plena d’inestabilitats que, periòdicament, genera algun moviment que sembla voler expulsar els pobladors dels seus vessants. La serra del Cadí és força propensa a les allaus de terra, pedres i fang. Ja al segle XVIII els propietaris de la farga de Fórnols van haver de renunciar a l’explotació de la mena de ferro de la serra per les contínues esllavissades, i anar comprar-la a Font-romeu i a Andorra. Això passava al vessant nord, més dret i més abrupte que el vessant oposat, que baixa més suaument cap a la vall, però tampoc en aquest vessant solà no es lliuraren d’algun ensurt.

Com aquell que tingueren els veïns de Cornellana el 6 d’agost de 1877, quan a causa d’una tromba d’aigua que va caure a Prat Major va baixar una allau de fang per la partida anomenada de la Canal, nom molt significatiu en relació als fets, i partí el poble per la meitat, arrossegant les cases i els horts que va trobar pel seu camí. Cal Domingo i cal Calàndria van baixar costes avall arrossegades pel fang, i possiblement altres les van seguir. L’esllavissada va deixar una cicatriu molt profunda en aquest nucli de població del municipi de la Vansa i Fórnols, tan profunda que encara és perfectament visible avui en dia en forma d’una rasa de fins a trenta metres d’ample que divideix el caseriu en dues meitats perfectament diferenciades, i on està absolutament prohibit edificar. En el seu moment els veïns ja van reflexionar sobre les causes de l’esllavissada. Van arribar a diverses conclusions, la primera que la partida de la Canal era inestable i que en endavant no s’hi podria llaurar, escampar fems, arrossegar-hi llenya ni arrencar-hi herbes. També es va responsabilitzar la forta pluja i es va parlar dels efectes del bestiar, si bé mai no es va prohibir que els animals hi continuessin pasturant.

L’esllavissada de Cornellana no va ser l’única documentada als vessants de la serra del Cadí durant aquells anys. El 1872 una allau de terra i pedres ja havia arrossegat un paller al Querforadat on feien nit cinc trementinaires. Només se’n va salvar una. A Cava, l’any 1892, també hi va haver moviments que van afectar diverses cases i pallers, i les van haver de canviar d’ubicació. Però segurament una de les esllavissades més mediàtiques d’aleshores fou la de Lletó, l’any 1887. Una esllavissada que va endur-se cases, boscos i camps de conreu. Els veïns van salvar-se pels pèls. Fou mediàtica perquè amb motiu d’aquesta esllavissada Josep Zulueta i Gomis, futur fundador de la Cooperativa Cadí, va impulsar des de Barcelona una campanya de recaptació de fons que fou anunciada al diari La Vanguàrdia, tot i que no sabem si n’hi va haver prou per refer la vida dels veïns.

Aquestes notícies sobre les inestabilitats de vessant a la serra del Cadí semblen parlar-nos de la perillositat de viure a redós del Cadí cap a finals del segle XIX. És realment així o és que simplement les pràctiques burocràtiques de l’època fan que hi hagi un increment de registres ho fan més visible? Hi pot haver una mica de tot, però també és cert que a finals del segle XIX trobem una percepció més o menys generalitzada de canvis ambientals. El final de la petita edat de gel i l’augment de les temperatures globals podrien haver provocat una disminució de les nevades, perceptible en aquella època, i un increment de la pluviometria que, combinat amb una major pressió humana sobre el medi, en un moment de ple demogràfic de la població pirinenca, podria haver incrementat significativament el risc d’allaus i haver obligat els veïns a viure amb un ull sempre posat als cingles del Cadí.