Un italià, un colombià i un asturià

 

Res a veure amb cap acudit de l’Eugenio, encara que el títol ens hi aboqui. La cosa va passar a primers de gener de 1936, quan la Guàrdia Civil va detenir a l’alçada de Coll de Nargó l’italià Angelo Caicio Pedroni, de Roma, el colombià Luís González, nascut a Barranquilla —com la Shakira—, i l’asturià Faustino Brida, de Villaviciosa. A tots tres se’ls havia vist pocs dies abans rondant per les immediacions del santuari de Sant Joan de l’Erm, que havia cremat en un incendi paorós el 20 de desembre de 1935, d’acord amb un episodi que es pot qualificar com una de les pitjors pèrdues patrimonials de l’Alt Urgell en tot el segle XX. Una luctuosa comptabilitat de la destrucció recull la pèrdua de 60 llits dobles, utensilis, vaixella per a 100 comensals, mobiliari, efectes de cuina, 45 tauletes de nit, 60 taules de centre, 20 de menjador, 225 cadires, 100 quintars de palla, un carro, dues arades, una ventadora, 50 taulons, 100 taules d’entarimar, tots els objectes litúrgics del santuari, 400 quilos de cera i nou quadres religiosos de gran valor, més enllà de la pròpia església i la major part dels allotjaments que ocupaven els estiuejants que pujaven l’estiu a fer salut. Sortosament, els grans tous de neu caiguda aquell mes de desembre havien mantingut el santuari tancat, i això va evitar que les flames fessin cap mal a ningú.

Els tres arrestats de Nargó eren sospitosos d’haver provocat l’incendi, qui sap si en un catastròfic rampell d’anticlericalisme o, més probablement, aprofitant que el santuari estava tancat i l’ermità es trobava aquells dies a Tírvia, per sostreure alguna de les notables peces artístiques que vestien l’altar major del temple, tot esborrant qualsevol pista amb ajuda del foc. Cap dels tres es va inculpar pels fets, però un d’ells va declarar que havia estat a Sant Joan de l’Erm la data del sinistre.

Per la seva part, el bisbat d’Urgell, aleshores encapçalat per Justí Guitart, valorava les pèrdues en 300.000 pessetes i es feia creus —mai més ben dit— que ni el continent ni el contingut no estaven assegurats. Des de la mitra es va fer una crida als fidels per col·laborar en la reconstrucció de Sant Joan de l’Erm, i es van contractar els serveis de Joan Bergós, aleshores l’arquitecte estrella de la Seu d’Urgell, artífex del Pla d’Eixample de la ciutat i dels projectes arquitectònics de Sant Antoni del Tossal o de la pèrgola de l’Hotel Andria, entre molts altres, per dissenyar el projecte d’un nou santuari. La idea de Bergós respectava les estructures bàsiques del santuari arrasat, reinterpretades amb el seu personal llenguatge noucentista que recollia alhora alguns aspectes de l’arquitectura tradicional de muntanya. Les planimetries del projecte encara es conserven a l’Arxiu Diocesà d’Urgell. Les crides episcopals van tenir un cert èxit, i en esclatar la Guerra Civil l’obra ja havia començat, fins al punt que dos vagons plens de pissarra amb destí al santuari ja havien sortit de l’estació de Badajoz per iniciar un trajecte que la guerra impediria que mai arribés al seu final. L’estabilització del front a les immediacions de l’antic santuari durant bona part de 1938 va consumar la seva ruïna i va ajornar qualsevol nou projecte de reconstrucció per quan acabés el conflicte.

Finalitzada la guerra, es va intentar relacionar l’incendi de Sant Joan de l’Erm amb els efectes de la revolució social i les destruccions bèl·liques del període 1936-1939, per tal d’obtenir ajudes a la reconstrucció per part del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, creat pel nou govern franquista amb l’objectiu de reconstruir les destruccions provocades per la guerra, però a Madrid no s’ho van empassar, i des del bisbat va caldre seguir reclamant l’ajuda d’uns fidels que ja no tenien la predisposició ni els recursos d’abans. Dos nous projectes se succeïren, tots dos signats per Josep Danès, aleshores arquitecte diocesà. El darrer d’ells, datat l’any 1954, tenia unes pretensions monumentals, amb la proposta de crear un santuari inspirat en el de Núria, on el bisbe Iglesias pretenia establir una universitat d’estiu femenina gestionada per les monges d’alguna congregació que se’n volgués fer càrrec. La magnitud del projecte enmig de les estretors de la postguerra acabaria obligant a arxivar aquest projecte faraònic, que s’havia pensat per a un nou emplaçament, el pla de la Basseta, situat a uns deu quilòmetres de les ruïnes de Sant Joan. Finalment, el bisbat acabaria apadrinant la construcció d’una església de dimensions més terrenals, projectada per l’arquitecte Isidre Puig Boada, i que fou inaugurada l’any 1959 en aquest nou indret de la Basseta on pocs anys més tard s’obriria un refugi i la primera pista d’esquí de fons de l’Estat.

Quant a l’italià, al colombià i a l’asturià, mai més no se’n va tornar a saber. Potser encara els busquen.