Fi de festa a canonades

 
    Castell de Ciutat amb les cases a tocar.

La premsa d’aquella setmana va difondre la notícia amb comptagotes. Les fonts no eren fiables i el desconcert era considerable, però en qualsevol cas, les fortaleses de la Seu d’Urgell havien caigut a mans dels carlins. Les males comunicacions i l’estat de guerra civil impedia l’arribada d’una informació certa i fiable a les redaccions dels diaris, però tots els mitjans coincidien que només la traïció podia haver-ho fet possible, que alguns rotatius fins i tot quantificaren en 40.000 duros. Perquè al cap i a la fi, l’exèrcit carlí estava constituït per una tropa de soldats irregulars, mal equipada i amb poca artilleria, i si havien pogut capturar Berga, Olot i Vic era per la feblesa militar d’aquestes places. Ara bé, la Seu era una altra cosa. Protegida pel castell de Castellciutat, amb una guarnició d’uns 400 soldats fidels al govern i algunes peces d’artilleria, els baluards de la Ciutadella i la torre de Solsona encara reforçaven la seva potència. Era una fortificació erigida pensant en la proximitat de la frontera i totalment inexpugnable, creien, davant d’un exèrcit de circumstàncies com ho era el carlí.

Però resulta que no, que no va ser traïció, i així ens ho va explicar el Javier Salazar, professor jubilat de literatura espanyola de l’Institut Joan Brudieu, fa pocs dies en una magnífica conferència a l’Espai Ermengol. La cosa va anar d’enginy. Un enginy propi de les millors pel·lícules bèl·liques en un episodi que, de ben segur, si s’hagués produït en un indret més glamurós i amb més recursos, hauria inspirat la versió cinematogràfica dels fets. El cas és que a mig estiu de 1874 una columna carlina d’uns 300 homes sortí de Solsona en direcció a la Seu d’Urgell. Era comandada per un oficial extremeny i guiada per dos altres oficials que coneixien molt bé el país, el tinent Colell i l’alferes Espar, dos exploradors «indígenes» de cal Guàrdia de la Vansa i d’Organyà, respectivament. La visió de les fortaleses, perfectament enquadrades a la sortida de la vall de la Bastida d’Hortons, per on van arribar a les envistes de Castellciutat, els degué fer encongir el cor, però no prou com per fer-se enrere en l’objectiu d’emparar-se’n. La tropa, d’amagat, es va distribuir per l’entorn dels baluards, i un petit destacament, guiat pels dos oficials alt-urgellencs, es va ocultar a sota de l’anomenada Llengua de Serp, un petit reducte a l’extrem sud de la Ciutadella, aleshores mig enrunat i d’estremidora memòria per als que hi vam fer guàrdies les gèlides nits d’hivern mentre allò funcionà com a polvorí del regiment d’Arapiles 62.

Els carlins van esperar pacientment, com si sabessin que n’havia de passar alguna. Van romandre ocults tota una nit i part de l’endemà, dia 16 d’agost, quan van estar a punt de ser descoberts pels lladrucs d’un gos. Dins de la fortalesa el comandant de la guarnició estava tan confiat, que va donar permís a bona part dels seus soldats per anar a ballar i a beure a les tavernes de Castellciutat, on se celebrava la festa de la Mare de Déu d’Agost. Observada atentament la guarnició des de la serra del Corb, els emboscats de Llengua de Serp van rebre la notícia de l’esbarjo dels seus contrincants i cap a migdia van sortir del seu amagatall, corrent a tota velocitat per creuar l’esplanada prèvia a la muralla de la Ciutadella, vigilada tan sols per un soldat, sorprès i desbordat pels carlins a l’assalt que, proveïts amb una escala, van enfilar-se pels murs i van conquerir la Ciutadella. Els pocs soldats que hi restaven van ser fets presoners i els artillers capturats van ser obligats a girar els canons per disparar sobre el castell. La primera salva va quedar curta, i va caure a Castellciutat, davant l’espant de propis i estranys, posant fi de la manera més estranya i abrupta a les celebracions de la Mare de Déu d’Agost. Finalment els artillers, estimulats per un grapat de fusells carlins apuntant-los al cap, van afinar la punteria i van obligar la guarnició del castell a fugir, primer cap a la Seu i, pressionats per l’enemic, cap a la Cerdanya. D’aquesta manera, el potent dispositiu de defensa de Castellciutat fou conquerit mentre la guarnició ballava a la plaça, i durant uns dies la Seu d’Urgell (o el Aseo de Urgel, en certs mitjans) va ser notícia a la premsa nacional i estrangera.

Molts anys després dels fets, en una visita al castell de Ciutat, el guia ens van explicar aquest episodi de la nostra història. Era una visita oberta a tothom, i hi vam anar tota la colla, el Miquel entre altres, amic de tota la vida i company de sortides amb bici i a peu per la comarca. Quan el guia va esmentar el tinent Colell de cal Guàrdia la mare del Miquel, que també hi era, va dir alegrement que era el seu avi. Me’ls vaig mirar a tots dos, mare i fill, com si els acabés de conèixer. Som un país petit i tots ens coneixem, és veritat, però mai no m’hauria pensat que aquesta premissa fos certa no tan sols en l’espai, sinó també en el temps.