Les que manaven a Castellbò

            Escena de la representació teatral Cercamón, l'any 2005. Fons de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Urgell. Leo Abecassis.

En la seva xerrada pronunciada dimecres passat en el marc del cicle Parlem d’Història, l’Alba Pampalona, historiadora de l’art, va dur a terme l’interessant exercici de parlar dels casals de Castellbò, de Caboet i de Foix, íntimament vinculats per vincles familiars durant l’edat mitjana, des de la perspectiva de les dones del llinatge, protagonistes normalment passives a ulls dels historiadors que han tractat —que hem tractat— l’etapa més conflictiva de l’enfrontament entre l’Església d’Urgell i els seus bel·licosos veïns al llarg dels segles XII i XIII. Així, si Arnaua de Caboet, més coneguda com a Arnaldeta pel fet de ser-li atribuït el nom amb què se la coneixia mentre fou menor d’edat, i la seva filla Ermessenda de Castellbò, figuren als llibres d’història, és sobretot pel seu paper de transmissores de la continuïtat dinàstica entre els Caboet i els Castellbò en el cas de la primera, i entre els Castellbò i els Foix pel que fa a Ermessenda.

Més enllà d’aquest aspecte, certament major des de la perspectiva de la història política d’aquestes terres —i no ens cansarem d’insistir en la seva transcendència en la definició de la personalitat específica d’Andorra— les dones d’aquest llinatge van jugar el seu propi paper en l’educació dels seus fills i filles i en la gestió de la casa familiar durant les llargues i sovintejades absències dels seus marits. Unes absències que, tal com remarcava l’Alba en la seva exposició, eren aprofitades per dispersar el llegat genètic de la nissaga fora de l’estricte marc del matrimoni, com queda perfectament recollit en el testament d’Arnau de Castellbò i les atencions reservades al nombrós ventall de fills bords que va deixar al seu darrere, i que ens permet fer-nos la pregunta de quants descendents del vescomte, més enllà de Felip VI de Borbó, deuen de campar a banda i banda dels Pirineus a hores d’ara.

Però tornem a les mestresses de la casa i al seu paper en la gestió dels afers més domèstics. Les vescomtesses de Castellbò, comtesses més endavant arran del seu entroncament amb la casa de Foix, gestionaven la llar i prenien cura i educaven els fills, ajudades per una constel·lació de minyones i serventes sorgides, tot sovint, de les branques menors i més modestes de la pròpia família. El seu paper en l’educació dels fills arribà a ser molt rellevant des del punt de vista històric, tenint en compte l’època de què estem parlant, en què els predicadors itinerants del moviment càtar sabien que trobarien un lloc segur a Castellbò, on podien predicar lliurement. Sabem per certes fonts que, a banda de les prèdiques que pronunciaven davant d’un públic relativament ampli, també predicaven i executaven la seva litúrgia en els àmbits privats de les famílies nobles del Pirineu, entre les quals eren especialment apreciats per part del sector femení, generalment minimitzat per l’Església catòlica en la seva capacitat de gestionar la salvació de la seva pròpia ànima. Aquesta realitat despertava les seves simpaties vers els càtars arran del fet que, si més no, proclamaven la sobirania de la dona en el negoci de la pròpia salvació. Aquesta simpatia era copsada i transmesa als fills, sempre propers a les mares durant la seva infantesa, i d’aquesta manera, aquests fills creixien amb una bona predisposició vers el catarisme i els seus predicadors que, més enllà de l’animadversió que poguessin sentir per l’Església catòlica, era alimentat en aquest context de les corts maternes. I així fins arribar al comte Roger Bernat III de Foix, el dels Pariatges d’Andorra, que encara morí, l’any 1302, consolat pel cèlebre càtar d’Acs, Pèire Autié.

Durant el segle XIII, totes les consorts dels comtes de Foix foren catalanes: Felipa de Montcada fou l’esposa de Ramon Roger, i membre de l’Església càtara en el seu cas, Ermessenda de Castellbò ho fou de Roger Bernat II, Brunissenda de Cardona de Roger IV i Margarida de Montcada de Roger Bernat III. Tenint en compte aquesta realitat, i el paper de les mares en l’educació dels fills, amb quina llengua degueren aprendre els comtes de Foix del segle XIII les seves primeres paraules?