Mariachis a Toloriu

Farà cosa de vint anys, quan feia poc que treballava al Consell Comarcal, va passar un dia pel despatx el Miquel Mas, aleshores alcalde de Pont de Bar, i es va despenjar amb una de les seves ocurrències amb què ens sorprenia de tant en tant: volia organitzar una trobada de mariachis a Toloriu. La idea no era gratuïta i tampoc no tenia a veure amb les seves preferències musicals. Se li havia acudit com un homenatge a Xipaguazín Moctezuma, filla del darrer emperador asteca, Moctezuma II. Segons alguns relats, amb la conquesta de Mèxic per la host d’Hernán Cortés, la princesa fou capturada i batejada com a Maria de Moctezuma, i es casà amb Joan de Grau Ribó, suposat company d’armes del conquistador extremeny i baró de Toloriu, qui s’endugué la princesa en un increïble viatge transoceànic des de Tenochtitlan fins a la falda del Cadí. Allà s’establiren a casa Vima, la residència del noble situada prop del Querforadat, a l’Alt Urgell. Evidentment, com a bona història de conqueridors i de princeses imperials que era, no hi faltava a la narració el fabulós tresor dels asteques que hauria estat enterrat en algun indret del terme a la mort de la princesa asteca. Una placa de marbre instal·lada a la plaça de Toloriu, dedicada per un misteriós Chapitre des Chevaliers de l’Ordre de la Couronne Aztèque de France, i un munt de forats prospectius a l’era de casa Vima resten com a testimoni dels fets i de la recerca compulsiva de l’hipotètic tresor.

La segona part de la història, imprescindible per entendre millor la primera, ens situa a la Barcelona dels anys cinquanta, on Guillem Grau Rifé, sastre nascut a Montan de Tost i instal·lat a la capital, va començar a idear un relat fantàstic a partir de retalls d’històries escoltades per aquí i per allà, i es va proclamar descendent legítim del baró de Toloriu i de la seva esposa, Maria de Moctezuma. Equipat amb una imaginació només superada per la seva eloqüència, es va atribuir el títol d’hereu de l’imperi asteca, i es va fer tractar com sa majestat imperial. Dotat d’aquestes titulacions absolutament fantàstiques, el sastre de Montan va començar a fer-se amb l’alta societat barcelonina, enlluernada per la tirallonga de títols nobiliaris i per la xerrameca de l’engalipador, que va començar a repartir títols estrafolaris a preus estratosfèrics, sempre d’acord amb unes tarifes ben estipulades que anaven de les 200.000 pessetes per un comtat fins al milió per un ducat, a banda de la venda d’honors, diplomes i condecoracions, com la que va endossar l’any 1960 a José Castán Tobeñas, president del Tribunal Suprem i col·leccionista de condecoracions i altres honors per l’estil.

De tant en tant també s’acostava als seus figurats dominis patrimonials del Baridà. Invertia una petita quantitat a comprar joguines pels nens i nenes de Toloriu, el Pont de Bar i el Querforadat i era aclamat com un veritable príncep, obsequiat amb grans tiberis i afalagat pels seus discursos, en els quals arribà a prometre l’asfaltat de la carretera de Toloriu. Mossèn Pere Sirvent, nascut a Mussa i rector del Querforadat fins a 1954, havia contribuït a alimentar la brama amb la fabricació d’un certificat de defunció de Maria de Moctezuma a Toloriu, que datà l’any 1537. Més endavant vindria la citada placa de marbre, col·locada de manera convenient a la façana de l’església Sant Jaume de Toloriu, incendiada l’any 1936 i reconstruïda, precisament, sota l’alcaldia del citat Miquel Mas, i un recull d’articles publicats per un altre capellà, mossèn Antoni Soldevila, a diverses revistes, entre elles Església d’Urgell, amb la intenció de magnificar la llegenda per trobar finançament per a la reconstrucció de l’església de Toloriu.

Les corredisses de l’estafador es feren cada vegada més agosarades i vulgars, perdent aquella pàtina més o menys romàntica de l’ascendència imperial asteca. La darrera notícia que hem trobat preparant aquest article ens situa poc després de 1980 quan, per evitar el seu arrest a Espanya, sembla que va fugir cap a Andorra on es va fondre la seva pista. Evidentment, davant de tot aquest panorama, vam haver de recomanar a l’alcalde Mas que s’abstingués de convertir Toloriu en la capital de guitarrón del Pirineu, i és que segons com, això del rigor no tan sols ens allunya de la poesia de la història sinó que ens fa una mica més avorrits a tots.