Sopars de duro siderals

    Estació espacial Skylab en òrbita al voltant de la Terra, l'any 1974. Font: NASA. Domini públic.

El passat dissabte dia 12 a la nit ens vam trobar cinc cotxes i una quinzena de persones al mirador de la Trava, a mig camí entre la Seu i la vall de la Vansa. Les vistes des de l’indret són espectaculars, també de nit, amb la pàl·lida lluentor dels estels en contrast amb les malgirbades taques de llum, gentilesa de l’enllumenat públic dels nuclis de la plana de l’Urgellet, que semblen gravitar al voltant de la Seu, desplegada al centre com una galàxia encesa al mig de les profunditats siderals d’una plana a les fosques. Tot i que l’espectacle val molt la pena, els aplegats d’aquella nit a la Trava esperàvem una mica més. Esperonats per les imatges penjades a les xarxes i als mitjans durant aquell dia, volíem tornar a presenciar la segona entrega de l’aurora boreal que s’havia vist la nit abans a les nostres latituds i que en els espais de la previsió meteorològica ens havien assegurat que es tornaria a veure perquè, al cap i a la fi, allò responia a l’efecte d’una tempesta solar i els homes del temps bé n’han d’entendre de tempestes, ni que siguin solars. Passada una estona, no vam saber dissimular la nostra decepció: tot just una certa lluentor molt pàl·lida cap a la banda d’Andorra, que bé podia ser la pròpia de l’enllumenat de la capital del Principat, i alguna foto moguda per la llarga exposició obligada si volíem veure-hi alguna cosa.

Ben diferent devia de ser l’ambient provocat per l’aurora boreal del mes d’octubre de 1870, contemplada igualment a baixes latituds i que va provocar escenes de pànic, freqüents en el passat, d’altra banda, davant de fenòmens còsmics aleshores inexplicables. Així fou recollit anys després per l’escriptor, poeta i traductor Joaquim Ruyra en el seu conte «La fi del món a Girona», que ho recordava d’haver-ho presenciat als seus dotze anys. Naturalment, bona part del públic d’aquell temps ho va interpretar com un mal averany i ho va relacionar amb el setge de París per les forces prussianes i la proclamació de la Comuna pels elements revolucionaris, i també amb l’ocupació dels Estats Pontificis per les tropes de l’incipient regne d’Itàlia.

Ja més cap al present, tampoc no va fer gaire gràcia, en general, el fenomen que es va poder veure des de la Seu d’Urgell, i de fet des de bona part de Catalunya, cap a quarts d’onze de la nit del 12 de juny de 1974. Un objecte lluminós i inicialment estacionari dalt del cel, va deixar, de cop, una estela lluminosa molt vistosa, abans de desaparèixer a tota velocitat cap a la banda de Sant Joan de l’Erm. El meu pare, junt amb molts altres veïns, va baixar a la plaça de Santa Magdalena per veure l’espectacle que, en aquells moments, fou interpretat en clau OVNI, i també com un signe de malastrugança que en determinats ambients es va relacionar amb la situació política del país. Amb el temps, les explicacions que em va donar el meu pare de l’episodi se’m van fondre en la meva imaginació amb l’escena típica d’Encuentros en la tercera fase, estrenada tres anys després, en què una munió de gent avançava com hipnotitzada cap als llums d’una nau espacial al compàs de cinc notes d’un codi musical ideat pels extraterrestres. En realitat, sembla que l’episodi fou provocat per un coet sonda que enviaren els francesos a les capes altes de l’atmosfera.

Personalment, però, vaig passar molta més por amb l’episodi del Skylab, una estació nord-americana llençada a l’espai l’any 1973, que va sortir de la seva òrbita quatre anys després. La NASA va anunciar que cauria a la Terra l’any 1979 i els telediaris de l’època s’anaven fent ressò puntualment d’on es preveia que es produiria l’impacte, generant una inquietud que, exposada els dissabtes a la tarda per la canalla del barri que ens aplegàvem sota el porxo de l’església de Santa Magdalena, era inevitablement magnificada pels sopars de duro forassenyats amb què els més grans ens espantaven als més petits. Dibuixaven un Skylab de dimensions descomunals, de la mida de l’Enterprise de Star Trek, que esclafaria inevitablement tota la Seu d’Urgell si allò ens arribava a caure a sobre. I a més el meu pla d’evacuació no era gaire bo. Pensava que si aquella cosa apareixia per sobre del Cadí —sempre el Cadí—, fugiríem cap a Andorra, on vivia bona part de la família, tot i que no veia gaire clar allò d’haver de fugir amb el cotxe de línia, perquè a casa no disposàvem de cap altre mitjà.

En fi, que al final el laboratori espacial va caure a l’oceà Índic, a l’oest d’Austràlia, l’11 de juliol de 1979. La notícia, seguida al telediari, em va treure un bon pes de sobre i em va reconciliar amb el meu interès pel cosmos. Totes aquestes coses m’anaven passant pel cap dissabte passat, mentre tornàvem a la Seu una mica decebuts per no haver pogut observar una aurora boreal que no es va presentar. No ens podem fer grans.